Un fet extraordinari

L'altre dia vaig ésser testimoni (millor dit, protagonista principal) d'un fet absolutament increïble. És probable que el lector, quan sàpiga de que va el tema, pensi que es tracta pura i simplement d'una típica llegenda urbana, però el succés no m'ha estat explicat a través d'un amic de la germana del gendre d'un cunyat del sogre de qui ho va viure, si no que he estat jo, en primera persona qui ha viscut l'experiència colpidora.
Abans de seguir, he de confessar en primer lloc que sóc un maniàtic de les galetes. M'agraden de tots els tipus, les de coco, les de xocolata (se'm posen en moviment les glàndules secretores de saliva només de rememorar-ho), les de nata, les (més escasses) de merenga. A casa meva mai hi falta alguna capsa d'aquestes, per a mi, extraordinàries llaminadures. Tampoc rebutjo les típiques maries, encara que les reservo per als esmorzars. Sucades a la llet estan delicioses.
Són aquesta mena de galetes les actrius principals d'aquesta història: Les guardo sempre en una capsa rodona que contenia en el seu moment uns famosos bescuits danesos de mantega. Les maries que jo compro són fetes a Aguilar de Campo, província de Palència i estan envasades únicament amb un plàstic inconsistent. Ja podreu imaginar que aquestes galetes, rectangulars, bastant torrades i primes, són, per si mateixes, fragilitat pura, fruit de la seva essència i evidentment, també pel seu embolcall. Doncs bé , un dia quan em vaig disposar a obrir-les i guardar-les en la capsa enganyosa, vaig comprovar, com una darrera l'altre anaven sortint incòlumes, indemnes, Cap trencadissa, cap esquerda tan sols, i el que encara resulta més inimaginable, cap escantell. Un cop refet de la sorpresa i encara una mica marejat per l'increïble esdeveniment, vaig recapitular. Vaig pensar en les galetes ja fetes, tractades amb compte exquisit per les mans dels operaris/ies de la fàbrica i posades amb extrema tendresa dins del seu embolcall o els braços metàl·lics d'una màquina no sobrepassant ni en un gram per centímetre quadrat la pressió necessària per no provocar cap desgràcia. Altres paquets, juntament amb el meu devien formar part d'una caixa, que el transportista va haver de posar en el camió. Tot el camí, encara que fos en una autopista, sempre amb la por que un petit sot malmetés, encara que lleugerament, la preciosa mercaderia, l'arribada al supermercat si no directament, a través d'un magatzem de distribució, la manipulació posterior de tanta gent. Vaig pensar en la novel·la "La insostenible lleugeresa del ésser" de Kundera, més pel contingut, pel títol, extremament adequat a la situació, o en aquella cançó de Sting que diu "Que fragilidad, que fragilidad".
Jo no sé si hauria de posar el cas en mans de les autoritats, o bé trucar a algun diari perquè se'n fes ressò, pot ésser en la secció de notícies curioses, qui sap, perquè jo, a hores d'ara encara estic confús i desorientat i crec que tardaré encara uns dies en copsar la singularitat, la extraordinària concatenació de circumstàncies que varen afavorir la precipitació dels esdeveniments.