Un estel filat

El dia abans havien caminat fins a la Fosca, ben d'hora per a trobar un lloc —la platja no hi és tan llarga allà. Havien tornat amb l'autobús, malgrat tot. La Gisela tenia les cames inflades amb la calor i no podia permetre's caminar mitja hora.
I no els havien agradat tant, finalment. No ho havien entès ben: es pensaven que trobarien les cases boniques de l'Alguer i el palau de la princesa russa, però eren cales que paraven encara més enllà i la Gisela tenia mal de cames. Van seure davant l'hostal la Fosca, al peu de les escaleres que baixen a la platja, i ho van passar molt bé però no prou per a tornar-s'hi l'endemà.
— A més a més amb tots els surfistes no vaig gosar entrar al mar, contà Gisela a la Paulina. Es creuen que tot és seu, aquests.
Paulina era vídua, pobreta, des de l'hivern passat —ho havia explicat sense perdre temps quan s'eren encontrats el primer dia, a la sala de l'hostal. Un accident de cotxe, o un càncer de pàncrees, Artur no se'n recordava. Però no havia durat: per Nadal l'home feia coure el xai i a Pasques els tràmits de successió ja s'estaven concloent.
L'Artur no suportava tant de patiment. Hi trobava grandiloqüència.
— Jo no conto les meues desgràcies al primer paio que conec, es justificà.
— Ets un insensible, puntuà la Gisela abans d'alçar-se per a trempar els peus a l'aigua tèbia i plàcida de la badia.
La Paulina no els seguia a la platja, per sort. L'Artur no l'hauria acceptat: estava lligat a la seua tranquil·litat, als mots encreuats i a la lectura quotidiana de la Vanguardia, a l'ombra de la rambla que vorejava la platja.
No van tornar a la Fosca. Demanava massa organització, i a l'Artur no li agradaven els canvis. Van esmorzar a l'hostal sense pressa, escoltar les jeremiades de Paulina amb paciència i cortesia, i després van preparar la saca que duien per anar al mar, i van trobar el seu lloc habitual tal com l'havien deixat dos dies abans. Les màquines de la vila ja havien passat i l'arena estava rentada i ben ordenada. La Gisela va disposar la tovalla amb satisfacció, i l'Artur es va instal·lar a l'ombra dels plàtans de la passejada. No demanava res més. Un banc, el diari. Dotze dies de descans no eren superflus, quan no deixava de córrer tota la resta de l'any.
Però el sol devia trucar més fort que no pas els altres dies: quan van tornar a l'hostal, la Gisela va adonar-se que la pell li picava una mica, i quan va sortir de la dutxa es va veure tota vermella, cremada i calenta. Es va cobrir d'una crema que feia olor de xiclet de fresa i que la feia lluir com una paret suant d'humiditat. Van baixar a dinar i després tornar a l'habitació per la migdiada que no mancaven mai, dotze dies per any. Gisela va sestejar malament, lluitant per a trobar una posició que no la fes patir, transpirant, atordida pels batiments potents del seu cor que es reclamaven a les seues temples.
Van quedar una mica més, després la sesta. Gisela va tornar a dutxar-se, però no li feia res.
— Avui no baixaré, vida. Estic baldada, va explicar la dona.
L'Artur no va insistir. Va assentir amb una cara de compassió desolada, i va agafar el seu barret i la motxilla amb l'aparell fotogràfic i el moneder.
— Igual anit si això va millor… va articular peniblement quan l'Artur s'apropava per a fer-li un petó.
Va deixar el pis amb un sentiment d'alleujament, i finalment l'aire era més fresc i sa a fora, sense climatització i sense el piular enfadós de la televisió. Va respirar com si estigués sortint d'una tuta amenaçant, i penedir-se de no haver fugit més d'hora.
Que a l'ombra dels bastiments alts, entre els carrers estrets i ventilats, no s'hi sentia res de la xafogor o de la canícula que les cadenes de televisió corejaven. Va seguir els moviments de la multitud que s'aviaven cap al mar, a baix, va aturar-se davant les botigues que venien capells, estris per a cuinar o per l'hort, llibreries i restaurants que encara no havien obert. Va derivar un moment i quan va atènyer la terrassa que feia front a la badia, no hi cabia dingú més a les taules. Es va recolzar a la barrera per a esperar sense deixar parèixer la seua impaciència, va assaborir el xaloc càlid que refrescava, malgrat tot, les seues galtes. Però per a guanyar un lloc, s'havia de lluitar i l'Artur ja no trobava pit per a imposar-se i seure davant de les colles de guiris que, sense pietat, es col·locaven a les taules a penes alliberades.
Va perseverar una mica, sense gaire convicció. Es va interessar al taller del pintor que hi havia a la cantonada, vagarejant una estoneta a l'aparador de la galeria, donant cops d'ull indiscrets a l'interior, inclinant-se amb precaució per a discernir les etiquetes petites que anunciaven els preus. Però quan, un cop més, una parella de turistes li va passar per davant al moment d'agafar una cadira i de cridar al cambrer, va decidir que ja n'hi havia prou. Amb un sentiment d'indignació barrejat amb la ferida a l'amor-propi, es va allunyar cap al port. Va creuar la fila que esperava, disciplinada, per a entrar a visitar la llotja de peix. Seria un dia més sense fer-ho: les vacances s'acabarien i no complirien aquesta part de la rutina anual, amb això de les insolacions o de les vagues de mandra que la Gisela pretextava cada dia. Es va demandar si seria malalta, si el cop de sol i l'estat de fatiga de la seua muller no celaven res més greu. O si l'enganyava. La idea el va fer somriure amb ironia, però.
Va trobar una taula lliure a la vorera d'una cerveseria, en fi. No hi havia dingú a dins, i només una parella de vells arrossinats a fora. Va seure i esperar que algú vingués.
Dingú no es preocupava d'ell, nogensmenys. El cambrer sud-americà estava veient la televisió, probablement la mateixa emissió que Gisela ara-mateix, va remarcar l'Artur. Va intensificar les seues mirades, intentar gesticular una mica més per a suscitar l'atenció del noi, però res no va passar.
— Hauràs d'anar-hi, li va comentar la dona amb un somrís florit d'arrugues.
L'home que l'acompanyava estava cantant a mitja-veu, capcinejant amb insistència, batent el ritme amb els dits, però no se sentien clar les paraules i tampoc la melodia. L'Artur es va dirigir a la barra.
L'home cantava encara quan va tornar i la dona no reaccionava, com si ja fos ben acostumada. Amb esclats de veu, a vegades, com els esclafits que fan les castanyes al mig del bordó de la ximeneia, imprevisibles. Semblen aleatoris, arbitraris, atzarós, però no ho són del tot: la calor i l'estat de cocció ho determinen, i no pas l'atzar o res més d'accidental. Aquell vellet estava a punt, va pensar l'Artur. Va recordar els deliris sense pietat del seu pare, a la fi, les dolenteries que feia a tothom. No importava que fossin als seus fills, als nets, als infermers o al psicòleg que el visitava cada setmana. Tots en podien aprofitar. Les bretolades sortien sense raó aparent, però no era pas cap atzar sinó la conseqüència de les fermentacions internes que la malaltia provocava. 
Un cop passat el sentiment de sorpresa que donaven els esclafits de veu, no sonava tan desagradablement, tanmateix. El cambrer va portar el got de cervesa i un paquet de xips i no va respondre a la mirada de connivència, algú irònica, que l'Artur li va destinar.
— I amb la foscor, la mar es veu esvalotada; i a l’infinit la lluna es sent enamorada1, va atrevir-se el vellet amb veu més alta, i ara una melodia es distingia clarament.
— Això és força elegant, va opinar la dona amb aquell somrís lluminós que no semblava deixar-la mai.
I no mostrava cap signe d'impaciència o de molèstia, malgrat el comportament curiós de l'home. El naufragi de la vellesa no tenia fons, va constatar l'Artur amb amargor. Però la dona no se'n curava, massa acostumada igual, desil·lusionada des de tant de temps que els deliris del seu espòs no la podien danyar més encara. O potser tocada ella també, per les decadències que les edats avançades no solen evitar. L'Artur va esprovar una grana compassió cap a aquela pobra vella, i va demanar-se si la seua mare ho hauria suportat amb tan d'empatia, si hagués viscut prou per a constatar la decrepitud del seu home.
— Ja marxarem, carinyo? Si encara hem de passar per la fleca i per la llotja, a veure si queda alguna coseta per al suquet d'anit.
Va ser com si l'home obrís els ulls d'una vegada, i l'Artur no es va perdre aquell moment fugaç. L'home va somriure a la dona quan la seua mirada va abandonar les altituds neuloses i amb un gest precís va agafar la tassa de cafè amb llet que ja no fumava des d'una estona llarga. Va acabar d'un glop el que quedava a dins, i sense esperar més es van alçar amb una agilitat que no s'hauria sospitat.
— Senyor, va saludar l'home amb una inclinació elegant del front, com si portés un capell.
Van saludar també el cambrer i van marxar cap a la llotja, de l'altra costat de la carretera ample que separa la ciutat de les platges. Van travessar sense preocupar-se de cap pas de vianant, i tampoc dels cotxes que van haver d'aturar-se per a deixar passar aquella parella curiosa de vells ben espavilats.
— Aquest és tot un personatge, eh?, va llançar el cambrer en passar davant l'Artur.
Es va posar a rentar la taula buida amb aplicació, però l'Artur no hi va fer gaire cas i va quedar buscant de l'altra part del carrer. Els dos ja havien desaparegut a dintre, avançant sense pietat la fila de turistes esperant de poder entrar a la llotja.
— Pensava que no hi era tot, jo. Però no és gens boig, no?
— És un artista, senyor. Un compositor. Va ser molt famós quan era més jove.
Això ho aclaria tot, ara, i donava als ulls clars de l'home un altre rebat. Les profunditats que en traspassaven en venien més serenes i perdien, ara, tot el que tenien d'esglaiador unes poques minutes abans. L'Artur va enyorar d'aprendre-ho tot tan tard i també d'haver considerat aquell artista com un vell xaruc. Es va sentir neci i dolent, però això no servia de res.
No va gosar posar més qüestions al cambrer. Va demanar una altra cervesa aleshores, tot preguntant-se si ho contaria a la Gisela després, o si això tampoc no serviria de res.

1: Les Noies palamosines; Artur Rimbau i Clos, 1961.