Sense gastar les espardenyes -segona

Els últims dies també ha fet vent, les tardes. Però d'aquell vent que comença a migdia amb la calor, es reforça una mica quan s'apropa el vespre i que tomba d'un cop, després. Seguim les costes per a tornar al port, ben amagats per les roques, amb una punta de vent a dalt de la vela i no ens arrosseguem gens aquells dies, i tampoc no hem de remar com condemnats. El pare té l'arjau, silenciós, potser un poc inquiet –però mai no ho confessarà, i estic segur que els altres no se'n poden adonar. Sols el fill coneix aquesta cara muda i la mirada llunyana que traeixen els sentiments angoixosos que li comencen de venir. A mi no em fan por les tramuntanades, i no ho dic per gallardejar. Prenem els rissos que convenen, seiem barlovent, serrem les dents i jo aprofito de les garbes d'espuma asclades pel tallamar, pensant en el meu xabec i al nom que li donaré, assaborint aquelles estones sense remar. Quan ho conto a l'escola, es trufen pensant que vull fer el valent i no és pas això, no gens. Vaig poc a l'escola, llavors intento estar discret quan hi soc, que tots ni saben el meu nom, i que al mestre també li agrada escarnir-me. No faig el valent, no, i és pura veritat que la tramuntana no em fa por.
Però avui, el pare no vol perdre temps i deixem les nanses que tenim calades entre l'illa grana del Carallò i les nyelles petites que puntegen després. Seguim remant i els núvols filiformes s'acosten de pressa.
- S'anirem abrigar a Galladera, sí.
- Tal vegada no bufarà tant. Per cops això ocorre.
- No crec que això ocorri avui, intento temperar els espers d'en Pep abans que se'n carregui el pare amb menys d'empatia que no pas jo.
Estirem més fort la nostra pala, ara, virem les últimes roques que ens separen de la cala mal protegida i de seguida el vent entona la seua simfonia dolenta.
A vegades la tramuntana pren el temps, com si no sabés com fer-ho, vacil·la com un home embriac que no vol tornar-se'n cap a casa, cops passa el dia entre hesitacions i decisions rebutjades i finalment decideix quedar-se quieta per un moment, o llavors recrua regularment durant hores, pacient, benvolent, dona entusiasme i alegria a la vela abans de queixar-se de veritat, però avui no.
No cal una minuta per què gairebé perdem el control del nostre Sísif. Vent en popa i sense aigua a córrer, el pare llança els cubells que tenim per intentar d'alentir el llagut, pesa de tot el cos sobre l'arjau i ho aconsegueix finalment. Sísif està posat a la platja estreta de còdols brillants, i ja les onades s'han despertat i ens ajuden a tirar el llagut cap a dalt.
L'estaquem minuciosament, i jo penso al meu falutx que mai hauré d'estacar en una platja mal protegida. Tirarem cap al llarg, si, amb la mestra aferrada i mitjana i floc ben carregats, i cap tramuntanada i cap xaloc no ens impedirà travessar les mars mítiques que els fenicis i els barbarescs corrien antigament. Un falutx ben pesat i llarg, amb les mures prou altes per a protegir els mariners de l'oneig que les tramuntanes fan dansar, que no temi els temperis abruptes ni tampoc els cops d'escora que banyen els llistons i amenacen les embarcacions lleugeres dels pescadors.
Pep i Albà s'han assegut una mica a dalt, dins d'un replec que els protegeix del vent, i el pare ha pujat fins al refugi. Encara no hi ha entrat; es queda a fora, mirant l'horitzó, les nuvolades que galopen i els ramats blancs que l'ona curta fa caminar a la sobrefaç del mar. Lluita per a tenir-se dempeus, s'empara a un pi blanc renocat que el vent ha desformat i vinclat.
S'està mossegant l'interior de les galtes, ja ho sé.
Entra dins del refugi, un casot llarguerut que els segles de tramuntana no han aconseguit d'erosionar, potser per mor d'aqueixa forma oblonga i tota pegada a la muntanya de Creus, colada com si fos una part intima de les roques esqueixades. Quan en sort, amaga una rialleta tímida –no li agrada que dingú el vegi somriure. Els sentiments han de quedar celats, creu, que si no la seua autoritat no seria tan potent.
- S'ha d'engerlar millor la vela, ho diu amb el to dur i rigorós que utilitza per a donar ordres. Es faria malbé ben aviat, si no.
Per cops em demano si mai l'he sentit parlar si no era per a donar ordres o criticar el que fan els altres . Jo, Pep, Albà, la mare, les germanes, en Tino de la subhasta, la seua mare o qualsevol paio que li passi per davant. Tots hi tenim dret, i mai un somrís ni un mot amable que ens podria recompensar, per cops.
- Heu deixat la pesca dins del bot. Em cago en Déu. Quins ganduls.
Baixa del refugi amb els seus moviments àgils, com un gabier saltant d'un obenc a l'altre per a baixar d'una arboradura alta. S'apropa del Sísif i sense esperar més agafa els dos cubells que contenen les llagostes i alguns sards que hem tirat de les nanses al matí.
- Hi ha sarments dins del refugi. Farem torrar uns sards i després en Ferrà tornarà cap al poble. No deixarem pas perdre la pesca del matí, axis.
Torna a pujar cap al casot estret i comença de pelar i estripar els sards més petits, un per cadascú.
El pare dona ordres, sí, però mai s'escapa a l'hora d'obrar amb els altres. Sap com funciona, segur. Els humans necessiten una direcció, n'està convençut, e si dingú no pren aquella responsabilitat, les coses van mal. Més encara al mar. No és que li agradi tant, aquella posició. Però així és. El Sísif és seu, i l'ha de cuidar ell-mateix per què dingú no el cuidarà si no és ell.
Mengem en silenci. Penso al meu xabec, a la meua tartana i no sé quin nom li donaré.
L'Albà torna del bot amb la cassola per a fer cafè i la borsa plena de grans negres que la mare dona cada dilluns i que protegim amb atenció.
Bevem en silenci. No sé si m'acordaré dels camins tortuosos i escarpats, ara. Un sentiment obac se m'atrapa, però no dic res. Bec en silenci i quan ja és buit el got de terrissa, baixo fins a la font per a netejar-lo i em poso enfront del pare, esperant unes últimes paraules abans de marxar-me.
Els camins del Cap de Creus són ben nets i clars, per sort. Hi passen bèsties, ovelles, cabres, algunes vaques a vegades, mules i cavalls, llebres i cabirols i tots els animals que no es volen escorxar travessant l'esbarzerar, les gatoses i les estepes que esquincen la pell. Hi passen humans, també, pagesos i traginers i també els inconscients que per a acudir a Roses s'estimen més de creuar aquells deserts inhòspits més aviat que remar tres hores com ho fan la gent civilitzada. Hi passen les aigües esquerpes de les pluges violentes que cauen per cops, aquí: periòdicament el camí es fa rec, rierol maliciós o torrent viciós que s'emporta les pedres i ho deixa tot netejat i practicable per als viatjadors.
Però d'aigua no n'hi ha gaire, per aquesta estació. I les paraules del pare eren ben clares: he de mullar els peixos sovint, que si no es gastaran amb aquella xardor i la tramuntana que les faria assecar.
Que la tramuntana és terrible, de seguida que la muntanya no protegeix. Costa d'avançar, i haig de corbar-me com un vell per a enfrontar les ràfegues dolentes que per cops manquen de fer-me caure. I m'he allunyat força de la costa, per a guanyar temps.
- Passa per on vulguis, noi. Però no deixis perdre tot. Les llagostes han de ser vives quan arribis allà.
No m'ha dit res més, però ja sé el que ocorrerà si deixo morir les llagostes. Demà en Tino de la subhasta li dirà tot, i quan el pare em trobarà m'agafarà per l'orella com si em volgués aixecar en l'aire i tirar per terra i després em bufetejarà fort, anar i tornar, una per cada galta, i hauré de passar la tarda al sol, netejant o pintant el Sísif o reparant les nanses velles que deixem apilades al moll.
He elegit passar per dalt, pel camí de s'Arenassa. L'altre sender, el que segueix la costa, no s'acaba mai, i crec que entre Corquell i Fornells no s'hi pot passar i no vull perdre tres hores caminant entre l'esbarzer i arriscant de trencar-me les cames o el crani si rellisco i caic dotze metres a baix.
- I no vagis a gastar les espardenyes, malandrí!
Els vaig sentir que reien, i em vaig imaginar la manera d'en Pep de calcar les seues reaccions a les del pare, no trufar-se massa per por d'ofendre el patró, pesar la seua broma abans de pronunciar-la, i després prendre l'aire inalterable malgrat l'absència de reacció del pare.
No les gastaré, no. No aixeco els ulls per a evitar les pedres massa tallantes, i quan per cops percebo un tros de granit amenaçant a sota de la sola de corda em faig lleuger per a preservar la sabata fràgil, coixejo uns passes i aguso la meua concentració per a no repetir la situació. Penso a la mare, anit, quan agafarà les espardenyes sense dir res, només per a verificar que no les he malmès tot i que m'haguessin prohibit usar-les per anar a muntanya. A mi no em dirà res, ja ho sé, i al principi tampoc no contarà res al pare. Però les coses així no la deixen en pau, a ella. Li voltegen per dins, l'empatxen de dormir com caldria, i després amb la fatiga no pot evitar de confessar-ho tot al pare. No és pas a posta, tanmateix. Sap com reacciona i la poca paciència que té en temes d'educació. Un bufet i revés, crits ferotges com lladraments i aquella sensació de por que esprova cada vegada que el pare deixa anar els seus instints salvatges. No se'n podrà estar; no hi ha pas tres mesos que ha comprat aquelles sabates i si les costures es defèn després d'aquell viatge a través de la muntanya de Creus, en sentiré a parlar per setmanes.
Dono una mirada a dins dels cubells: les llagostes encara es mouen, però no llueixen molt. Necessiten aigua. Estic buscant un camí per a baixar quan m'interromp una veu de noia.
- Us heu passat la consigna, llamp de Déu!