Sense gastar les espardenyes - final

Un relat de: masdiset
No és un gruny, ara, més aviat un sotrac de desesper, una aflicció integral, un trastorn sense recurs. M'assalten imatges de la mare, del pare, i a l'interior és com si algú m'estava escanyant. El que podré inventar per defensar-me. Que m'han robat, aquí camí del mas Jove, un home amb barba negra i sabates de cuir, i no he acabat d'imaginar-ho que ja em sembla ridícul. No hi ha res d'amagar, i no tinc res de retreure'm tret de la meua poca traça.
- Quatre hores a remar i un temporal, i el babau del teu fill ho deixa escapar tot banyant-se.
Em pegarà unes trompades, rugirà, copejarà la taula amb el puny. La taula per començar. Plorarà la mare. Els veïns sortiran pel carrer, pudé, i no gosaran avançar-se fins a la nostra porta. Coneixen el pare, els emportaments que trenquen el seu silenci de mena. No s'interposaran: no serviria per res. I el pare no té mala fama. No malmena la dona, no s'embriaga a la taverna, no té deutes. Fins i tot quan la mare els hi explicarà el del cubell de llagostes alliberades, s'acordaran deplorant la perdició de la joventut d'avui en dia.
Penso a Mila, i me'n sap greu no haver-li donat cap llagosta o el cubell sencer, caram; la resulta no hauria diferit gaire, a la fi. Segueixo el camí de ronda entre Fornells i Tamariua amb el cap buit e indiferent. Ni tinc por, ni fatiga, ni calor, i no sento pas tampoc les pedres xisquejant els meus peus i tampoc el pes de les espardenyes xopes que ara porto a la mà per a no gastar-les definitivament.
Només la imatge de Mila saltironant de pedres en pedres pel camí, vigorosa i plena de gràcia, la seua veu melòdica i el somriu que no l'ha quitat tot el temps que estàvem xerrant. Una mena de gelosia em guanya considerant que potser aquella veu i el somriu faceciós no els tinc exclusius, i que tal vegada ja s'ha trobat un altre grumet caminant i que no haurà refusat la seua proposició, ell.
Verifico cada caleta entre la Vall i la Farella, però no hi està dingú : el vent ho impedeix tot i tanmateix, de seguida que un replegament de roques o una alçada em protegeix, la calor està pesada i el sol dolent.
Els meus pas és com si no existissin. Se segueixen sense pena, com si cada camada que estic fent m'estigués apropant de Mila. Que no aparegui avui en les cales desertes no canvia res.
Al cau del Llop baixo fins a la platja. Mullaré els supervivents, em banyaré una estona, faré definitivament concret el meu discurs de defensa. No tinc pressa, i dins d'aquell forat cap pescador i cap xafarder indiscret no em veurà, suposo, amb la tramuntana que hi ha. La gent normal, les que no van al mar per guanyar-s'hi la vida, no es deixen enganyar pel cel blau i les dolçors estiuenques. Es queden a casa, ells, i no s'arrisquen dins dels refugis de les cales llunyanes, i no envien els seus mainatges a tramuntar les muntanyes amb cubells que guarden tota la seua riquesa. A tot això no hi penso, ara. Si la Mila sap el meu nom i qui som no és debades, i aquella pensada m'omple d'un orgull assegurant.
És curiós com la imatge de Mila ho fa desaparèixer tot. A vegades les llagostes escapades em tornen a l'esperit, però com si no fos res seriós, com si no representés de què pagar la jornada d'en Pep i d'en Albà i tornar de la venda amb el portamonedes pesant. Tot això no val, ara, i sento com el cor em bota i rebrota a dins. Al Castellar aquell corrent d'idees galants es trenca, malauradament. M'esforço de tornar a pintar-me les onades del peu clar de Mila, però ara no vol funcionar més. La fila de cases que s'estira cap a la vila no la puc ignorar, i les noies del Port semblen no haver existit mai, potser, i menys encara la tempesta del matí i em trobo molt culpable quan em figuro el pare i els dos mariners dins del refugi de cala Galladera, i jo voltejant per camins després d'haver escampat el benefici de la pesca.
Una mica més a dalt, a la vora del penya-segat mirant el mar, s'hi troben unes figues de moro que de costum no em donen molt de ganes, però que ofereixen avui un pretext per a encara no tornar-me a casa. Pujo i baixo, incert i despistat, i segueixo el camí a la vora del mar.
- El pagaré al teu pare quan vingui, em diu en Tino de la llotja quan he vessat els quatre sards en una caixa de fusta.
I me'n vaig cap a casa, per no haver trobat cap altra raó valorable per a continuar gandulejant.

Comentaris

  • Final[Ofensiu]
    Prou bé | 09-01-2023 | Valoració: 10

    Final de tot i començament de res? Millor, final de res i aquí comença tot!
    Valoro amb un 10, la història amb els girs de llenguatge, la imaginació, i la senzillesa alhora de l'emoció que traspua! Gràcies
    Amb total cordialitat

l´Autor

masdiset

15 Relats

25 Comentaris

2528 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Des d'Occitània, novament escrivint en català. Intentant.
Tracto de fer discretes les incorreccions, errades i aproximacions lingüístiques que segur, no manquen en els meus textos. A poc a poc i amb aplicació.