Sense gastar les espardenyes - tercera

Conec la noia, és clar. No l'hauria pogut identificar només amb la veu, però quan aixeco els ulls no tinc cap dubte. És la més jove del mas Oltre, la germana petita d'en Ferriol que ven els porcells a la fira. És una mica més gran que no pas jo, ja ho sé. Però m'acordo d'ella amb precisió, del seu peu arrissat i exuberant, d'aquesta manera que té de riallar i exclamar-se sense discreció, tot lo contrari del seu germà que no diu mai res, a demanar-se com fa per a vendre els animals que s'ha portat des del Port de la Selva.
- Per què ho dius?
Haig de cridar, gairebé, per a cobrir el xiulet de la tramuntana, els crits de les plantes que repten intentant resistir i els planys dels pins que ballen amb insistència.
El seu peu oneja com una bandera, i ha d'entretancar les parpelles per mor del pols que voleteja.
- Ets el tercer que veig a passar amb la seua pesca des del matí. No sabeu veure quan hi haurà tramuntana, vosaltres pescadors?
- És que si no sortíssim cada vegada que hi ha vent, no pescaríem gaire, hòstia!
- I nogensmenys, tots els grumets a passejar per la muntanya, avui...
- No s'ha de deixar gastar la pesca, concloc jo amb el posat més adult que sàpiga compondre.
La noia estira el coll per a veure el que hi ha dins del cubell, però un teixit amaga les llagostes i no m'atreveixo a descobrir-les.
- Ja sé qui ets, em diu. No vas parar de guipar-me l'altre cop, a la fira.
- Com si no tingués res millor a fer, m'intento de defendre, i mentre pronuncio sento una calor que m'escalfa les galtes.
- Estaves amb en Joan i la seua germana. El teu pare ens va comprar dos porcells, tot a la fi de la fira.
Té molt bona memòria, i que s'acordés tan clarament de mi em dona un baticor emocionat. Jo també sé com la diuen, però no li confiaré.
- Et dius Ferrà, em somriu la Mila. I quan no estàs pescant et vas a banyar entre les roques a Sa Farenella o al Cap de Bol.
- No només saps com em diuen: em segueixes pertot arreu, millor dit!
No és desagradable saber que s'interessa a mi. M'espanta una mica, tanmateix. La miro als ulls. Té les nines lluents i sagaces, i aquell peu salvatge que dona ganes de passar-hi els dits o d'apropar la cara per a percebre l'olor que fa.
Vull canviar de tema, ara mateix: el que Mila podria dir ara em fa por.
- Hi ha un camí per anar cap al mar, per aquí?
Encara somriu, i no vol desviar la mirada. Replega la cantonada de les parpelles i passa la llengua als pots abans de parlar.
- Aquells pescadors no saben res de res, fixa't! O igual sou els de Llançà que sou algú curtets?
- Necessito aigua perquè no morin les llagostes.
- Me'n donaràs una, si t'explico?
- Te'n dono una si vens a les festes del Port, el diumenge que arriba. I si balles amb mi.
- No som una nena, maleducat! A mi no em paguen per a ballar, i tant.
Però no s'està queixant i continua somrient.
- No vols quedar-te amb mi, aleshores, i tampoc donar-me res. Ets ben difícil, tu.
Quequejo alguna paraula, un patatxap informe, un plof mal assegurat. Mila alça les espatlles i es vira per a deixar-me amb les meues llagostes.
- Pots seguir aquell còrrec. Si no rellisques arribaràs a Fornells. I si rellisques... també i arribaràs, té, i més ràpidament encara! Però no sé si encara tindràs les teues llagostes, pobret.
Ja se n'ha anat la Mila i jo em quedo sense cap paraula divertida, com una moca. Em vindran després, ja ho sé. Les meues idees són lentes, poc reactives; sempre arriben tard, massa tard per a brillar en societat. Sobretot si s'hi troben uns d'aquells que tostemps tenen folgues i verbes per divertir les noies. D'aquells jo no en soc, és clar. Quedo mut i moix, desanimat, tot i que a l'interior els nervis i les emocions estiguin fent cabrioles. Però després la inspiració em guanya, a vegades: les plasenteries i les paraules fines pervenen a la superfície com borbolls dins l'aigua, i ja serà massa tard per a aconseguir l'interès de la Mila o de qualsevol altre humà. Passo pel neci, ja ho sé, però no me'n sap greu pels danys a l'amor propi, sols que em fa pena de veure Mila escapar-se sense haver trobat res per a retenir-la amb mi una estona més.
- Ep, papallona!
Em reviro amb compte per què el camí és perillós: la Mila m'està cridant des de dalt, amb aquell somriure maliciós que tant m'agrada, ara ho sé.
- Si em segueixes arribaràs tot dret al Port. Igual tindries aigua més aviat que no pas anant a petar a Fornells o no sé on.
El vent porta les seues paraules, però jo no puc respondre que no sentiria res. I no vull seguir-la i demorar mut i pec i gastar l'escassa esperança que encara tinc, secretament, de besar la seua galta bronzejada. Alço la mà sense gràcia, com un quequeig del cos, i continuo baixant per aquest barranc vertiginós, amb el cor serrat pel meu apocament.
Veig el mar, ara, i pel primer cop des d'un bon moment, penso al pare, al Pep i en Albà. És tota blanca, i en les roques de la punta del Molí les onades es rompen amb fúria. Penso al Sísif, i em demando si l'hem pujat prou per a guardar-lo de la fortuna.
Penso a la meua tartana i em demano si gosaria sonar-la Mila. Tantes vegades n'he somiat, imaginat l'interior de la bodega, de les cambres per als mariners, de la cuina articulada perquè no vessi en els cops d'escora, de la manera que tindré per donar ordres, i ara no puc pensar en res més que en aquelles quatre lletres que podria fer gravar a la popa de la barca.
Les llagostes, els sards i totes les riqueses que porto als cubells, és com si no pertanyessin al mateix univers com jo, ara.