Per mor de les burilles (2/2)

- No es pot imaginar quanta gent està passant pels camins del Cap. Una bogeria. El mati, la tarda, i també la nit. Com si no hi hagués res millor a fer que caminar pel plaer.
La mà estava ben a prop de les monedes ara, parada per a saltar silenciosament i agafar-les, però l'Ainès va intervenir sense pietat. El seu braç es va desplegar com si un ressort s'hagués desfet, i l'avantbraç va colpejar lleugerament el punyet de l'home. Es va retirar com quan toquen la punta d'un cigarret o una planta espinosa i va mirar a l'Ainès amb la cara desconcertada.
- La senyora no és gens fàcil, va somriure.
- Et creus que em furtaràs sense que digués res?
- És que més els necessito jo que no pas vostè, va afirmar l'home amb un aire impregnat de fatalitat.
Es va inclinar cap al retrovisor quan les sirenes dels bombers van interrompre aquell moment incòmode, i quan el camió vermell els va depassar una agitació extraordinària el va engolar.
- I encara, i encara, i encara, deia a cada vegada que un Jeep de bombers o un vehicle de policia local els passava.
Cap a Roses una columna de fum s'envolava, negra i quitranosa, i el garbí se l'emportava cap a ells.
- Amb aquell vent, l'incendi avança cap a Port, va constatar l'home.
Somreia encara, però el somrís ara no li encenia aquell aire una mica ximple i neci que tenia al moment que l'Ainès l'havia fet pujar al cotxe. Una ànsia el subjectava, ara, li estirava els músculs i feien cremar els seus nervis.
- Em portaràs fins a cala Tamariu?, va demanar amb inquietud. Pujant des d'allà s'hi pot veure molt lluny.
Les seues mans feien contorsions com si fos l'únic mitjà que tingués de deixar sortir, a penes, l'excitació que el transportava des que les sirenes havien retentit. «Faut pas que je loupe ça», això no s'ha de perdre, va afegir en veu baixa, i amb la cama dreta va fer el moviment com si estigués prement l'accelerador.
L'Ainès el va deposar tot a dalt de Port, al lloc on comença el camí dels Masos. El fum formava núvols espessos i tristes, i l'home semblava que no se'n pogués destacar l'atenció. Va baixar del cotxe com un animal, va agafar les seues garrafes i al moment que Ainès anava a fer arrencar l'auto, es va tornar a apropar de la finestra com si volgués donar-li les gràcies.
- Diuen que és per mor de les burilles, però això no és veritat. Els focs són els humans que els encenen, i un rictus desformava aquella cara que per primer cop Ainès estava examinant.
- I no ho fan per atzar o per errada, no, va continuar amb el coll tot convulsionat pels moviments que feia per a millor distingir les volutes d'incendi que s'esmicolaven en el cel clar.
- No ho fan per atzar, no, va concloure l'Ainès amb impaciència.
Va aviar el cotxe cap a la urbanització Mirador, alleujada de s'haver desfet, en fi, d'aquell home curiós. Una sensació de por la va guanyar, ara, i es va demanar si hauria de trucar a la policia o si aquest sentiment de fàstic i d'espant només era producte d'una paranoia seua.