El nou amo no m'agradà

Per primera vegada algú havia comprat la casa. Fins aquell moment, no havia pas sortit mai de la família, i jo mai m'havia mogut d'aquesta paret. Vigilava sense repòs i de tot em recordava en silenci.
De l'avi Oriol que deixava els esclops aquí dessota, i se signava passant davant de mi per a guardar-se dels fats esquerps que amenacen els pescadors del cap de Creus. De la Joana, la seua neta: abans de sortir a ballar es pentinava els llavis amb pressa i passava les mans sota els pits i d'un cop ferm els alçava per a donar-los més caràcter. D'en Lluís, el seu pare, que tornava cantant de l'ofici i es detenia un moment per a assegurar-se que cap indici trairia les seues passions adulterines. Tots es fiaven a mi i no els delatava mai.
Però quan l'Hugó, fill de la Joana i últim hereu, decidí que ja era temps de marxar d'un poblet sense avenir, dingú no el contradigué. Tancà la porta als segles escolats i jo vaig demorar penjat aquí, com sempre.
Tan aviat que es presentà, el nou amo no m'agradà.
—Farem petar aquesta paret i aquella, i muntarem una altra cuina per aquí i dues habitacions més per allà, decidia sense precaucions el nou amo.
Farien petar la meua paret, sí, instal·larien una d'aquestes cuines americanes amb illa central al pis de baix i un parquet de plàstic negre al pis de dalt. Llogarien, després, a turistes afortunats que s'encantarien dels preus ben barats dels restaurants i de la gasolina.
Jo no els volia veure, aquells, cobrir-se la cara de crema solar davant de mi sense imaginar res de les converses que tenia amb l'Oriol, la Joana, en Lluís i tots els altres i totes les altres.
Quan el nou amo s'acomiadà dels obrers i tancà sense cura la porta centenària, vaig decidir que ja n'hi havia prou.
Els claus rovellats cediren, cor-trencats i esgotats pel pas dels anys i vaig esclatar en milanta trossos d'espurna. Els obrers van passar l'escoba, l'endemà, i el nou amo no es va pas inquietar gens del meu rancor i tampoc del mal presagi.