Sense gastar les espardenyes - quarta

Em demando si Mila ja ha pujat en una tartana o en un llagut. Suposo que no. Els que no pesquen no s'apropen molt sovint del port. I menys encara les noies. Li agrada el mar, ja ho sé: es banya, ella també; ja l'he vista amb les germanes a les caletes que hi ha entre Sa Farenella i la platja gran de la Vall. Què respondrà si l'invito a la meua tartana, quan s'adonarà del nom que té la meua barca? Em fa somriure d'imaginar-ho, però la sensació de les pedres agusades sota la meua sabata em treu del somni. Intento saltar per a evitar de ferir la sola en aquells cairells, però és massa tard. M'aturo una estona per a mirar sota el pinxo, i puc constatar com les llinyes trenades s'han obert, com una plaga sense sang, seca, silenciosa. Però dingú no s'enganyarà ni una segona, encara que amagués les sabates sota el llit o dins el sac que empro per anar al mar. Les puc reparar, també –ja l'he hagut de fer un parell de vegades, però dingú no s'hi equivoca tampoc, i no n'hi haurà prou amb tota l'atenció que posaré per a tornar a serrar les malles de la sola amb l'agulla llarga.
- Aquesta noia és una mica ximpleta, va dir en Roger després la fira, l'altre dia.
O potser va ser quan les vam trobar a la platja, cabussant i nadant i rient com nenes.
- Quan parla sembla que té esteles que li peten a l'interior, va descriure en Roger, però no vam entendre molt bé lo que volia explicar. Diu coses estranyes, a vegades, va continuar insistint.
- I com ho saps tu, tot això?
- Jo la conec molt ben, es felicita en Roger.
No sé si és veritat o no. Intento desinteressar-me del tema. Em fan enrabiar els seus posats, i no vull donar-li importància preguntant el que sap de Mila.
- Tal vegada és per tot l'aiguardent que el seu pare popa, també.
Ja sabia que en Frederic xumava. El pare ho havia contat l'endemà de la fira, me'n recordo. En Pep no havia dit res, que a ell també les nits li passen millor al cafè del pòsit que no pas a casa amb la muller.
Ara li'n tinc rancor a en Roger. Segur, el seu retrat de Mila i del seu pare eren mitjans per a ferir-me. És fi en Roger. Li agrada picar als que l'envolten, ja l'hem comentat amb els altres del barri. Un busca-pinya, va concloure algú i ara em fa ràbia de recordar aquelles paraules lletges i brutes.
Jo no la trobo gaire estranya, Mila. És lleugera, això sí. Com si res no tenia importància, i de saber que el seu pare la tusta quan torna de la porqueria amb massa vi al cos dona més lleugeresa encara a les seues frases plaents i delicioses.
Un cop més, l'aresta viva d'una pedra m'esquinça la sabata i trenca el fil del meu pensament; grunyo un renec i manco caure del tot intentant d'evitar el cairell amenaçant.
En tinc prou, tot d'una vegada. Voldria seure i quedar-me aquí fins que Mila me'n vingués recollir.
Que el meu periple no està gens acabat. A dalt del puig la tramuntana continua carinant, i a baix les onades fan un soroll de terratrèmols, i jo al mig amb les llàgrimes a frec de vessar. Fa molta calor aquí, a l'ombra del vent però amb el sol sense pietat. Em llanço pel pendent sever, amb un munt de precaucions per a no esclafar-me a baix en aquelles roques negres que semblen dents de monstres. I amb una impaciència gairebé satisfeta: si de veritat trobo Fornells a baix, el meu periple trobarà resolució ben aviat. Si cap desgràcia suplementària no s'afegeix. M'ho hauria calgut imaginar, per descomptat.
Arribo a l'aigua, finalment. És Fornells, si: la Mila no m'ha mentit. Ben protegida al fons, deixant passar les ones curtes i fortes per davant la seua boca. M'aniré a banyar, decideixo, i després em deixaré assecar al sol abans de tornar a vestir-me.
Les llagostes encara viuen, i en l'altre cubell els sards ja comencen de perdre el color. Agafo els teixits que els protegeixen, els mullo, buido els sards en els còdols, omplo el cubell i enaiguo els peixos dins de l'aigua fresca.
Les llagostes encara viuen: s'escaparan si les allibero i potser no les podré agafar totes, després. Elegeixo un altre mètode. M'apropo de l'aigua amb el cubell ple de crustacis, amb la intenció d'omplir-lo delicadament. Però no sé el que em passa i tot el temps que rumiaré aquella desgràcia i avui tampoc, no tinc idea de com puc caure així, sense poder aferrar-me, el cap com una figa massa madura, els braços inútils i les espardenyes senceres, com esponges que mai més no podran assecar-se. Intento aixecar-me i tirar-les de l'aigua promptament; caic una altra vegada i ara m'adono que tenia llagostes al cubell, i que totes s'han escapat ja.