Dotze soques i després

Un, dos, tres, quatre, fins a l'infinit. Ho compto tot i si no ho faig, em sento malament, incomplet i amenaçat.
En veu baixa, perquè el món que m'envolta no s'espantés. Coses així no s'entenen, ja ho sé.
Estem podant des de setmanes i la tramuntana no deixa gota de descans, i el fred de febrer em fa les galtes i la punta del nas vermelles com coure. Compto, com sempre. Un cep, dos ceps, tres ceps, fins a dotze, i després m'aturo una miqueta, bec uns glops d'aigua o em fumo un cigarret i des d'aquest matí, dono un cop d'ull al mòbil. Si l'utilitzaré molt, no puc dir. Encara em sembla una mania frívola i ben supèrflua. Passejo una estona pels menús i el fico a la butxaca sense més sentiment, un poc ofès que la Laia hagués pensat que el seu regal em faria gràcia.
A quarts d'onze, n'estic a la dotzena soca quan el mòbil es fot a cridar. El patró s'està preocupant: avui s'ha d'acabar aquella peça, sí o sí. Puc pas fer més ràpidament, emcauen. Si té tan de pressa, només ha de contractar altres obrers.
Però aquell mòbil malnat em fa perdre el meu compte i quan me n'adono és massa tard, tretze soques i no he fet pausa, una fulguració a l'estómac raja amb precipitació pels pulmons i en tres segons em perfora sense pietat. Haig de seure per no perdre l'equilibri i caic per un precipici i m'estic ofegant als abismes més foscos, onze dotze tretze i després tot se m'apaga, d'una volta. Passo la mà a la butxaca de la jaqueta i sento les pastilles i això em tranquil·litza una mica.
Respiro pregonament, em concentro en els moviments dels meus dits, en la suor freda al meu front, la meua boca seca, el contacte del cul amb la pedra mil·lenària i ben estable.
Res no em passarà, res. Les pors són reque un miratge: el tretze no és cap amenaça, cap mal presagi, m'ho repeteixo unes quantes vegades i quan en soc prou convençut el món sembla una mica més serè. Només em sento las i fart d'aquells terratrems que em deixen amb una bola d'inquietud al cor, exhaust de forces i infinitament trist.