Un diletant ben destre

Els seus amics l'havien batejat Gedesastre des de temps ben llunyans ja. Perquè sempre li passava alguna cosa, al pobre Gedeó. Perdre les claus o deixar caure el mòbil, deixar anar un got o un plat a la cantina de l'institut, equivocar-se d'autobús i arribar després de l'inici del partit quan anaven a veure el Girona. Això no importava. Es trufaven una mica, segur. Rai: es reia amb els altres de les seues malastrugances, sense malícia.
No era lo mateix amb en Ferrà, al taller: a les errades i les pífies del noi, el mestre no hi trobava gens de gràcia. Se'n divertí els primers dies, com els altres, però això no durà. Era massa previsible, repetitiu, penós.
El paio s'oblidava claus dins la pansa dels llaüts, el tornavís o les bugies que acabava de canviar, o a vegades no serrava les peces com calia, no tancava l'indicador de nivell d'oli o vessava litres d'hidrocarburs que s'escapaven cap al fons de la nau o dissenyaven cercles vergonyosos al voltant de la barca, i en Ferrà només podia constatar el desgavell. No reia, no. Al cap d'uns mesos, n'hi hagué prou. Despatxà el noi i n'esprovà un sentiment d'alleujament immediat.
Un altre taller el va contractar poc després, en un poblet de l'interior on la seua reputació no havia pervingut. Però ara, no era gota qüestió de reparar els dièsels monstruosos de les embarcacions de pesca, sinó les mecàniques de precisió d'esportius italians o anglesos. I al cap d'una setmana, no va ser gota qüestió tampoc que en Gedeó posés les seues mans toixes a dins dels motors preciosos i nets que havien de reparar. En Simó no ho havia previst, però aquell noi sense habilitat quadrava bé. Que la Llúcia acabava de marxar i deixava l'ofici buit i pendent. En Gedeó no tenia cap formació, però no podria ser pitjor. S'instal·là davant del teclat, doncs, i no va sortir més de la sala estreta on feia de recepcionista, de secretari, de comptable i tot el que al Simó no l'hi agradava fer.
Lo més estrany en aquell taller era que només dones el freqüentaven. I no eren dones del poblet, i tampoc hi portaven cotxes d'aquells que corren els camins fins es fessin malbé els amortidors i els cardans de transmissió. S'aparcaven davant del garatge i no semblava que patissin res, ni tampoc de la prova que s'ho enduu tot, de costum, fins a l'interior dels vehicles i a la roba dels conductors.
Les dones venien de lluny, això es notava. A l'accent quan parlaven, a les expressions que utilitzaven, a la immatriculació dels cotxes a vegades, i nogensmenys dingú hauria sabut dir que aquells cotxes ja tindrien més de vint anys.
Tot va començar amb la Laia, a penes un mes després de la seua arribada en el despatx estret i sense finestra. No sabia lo que passava, la Laia, però per cops la Ford Capri no podia arrancar i no era qüestió de nits fredes o de deixar els llums posats. La va seguir per a constatar i intentar entendre lo que passava, va seure a l'interior i sense raó molt clara els seus colzes es van fregar. Una calor inesperada els va guanyar, una electricitat. Com si s'haguessin cremat en tocar una paella calenta, es van retirar en un moviment brusc i no es van tocar més fins a tornar al despatx obscur. La Laia tancà la porta i assaltà al Gedeó amb fervor i una mena de bestialitat que no es coneixia. La passió no durà molt, però: Gedeó aconseguí obrir l'escotadura ben plena, Laia feu tombar els pantalons d'obrer, i poc després va somriure i intentar reconfortar el noi.
— Saps, els homes sou així: no sabeu contenir les emocions, va bromejar sense sospitar gens que en Gedeó mai havia desfet l'escot de dingú.
Però quan la Laia tornà per a deixar la Ford Capri al taller, al cap de la setmana, es va esforçar que el negoci es pogués aprofitar una mica més de temps. No es despullaren amb tan de pressa i la seua boca no baixà tan suaument cap a l'emoció dura i inflada que l'atreia amb vigor.
No s'hi devia virar tan malament, en Gedeó, i la Laia tenia relacions en el medi de les dones abandonades per esposos massa ocupats. Austin Minis, Fiats Cinquecento, Jaguars ancians i Porsches distingits desfilaren sense que en Simó es posés cap de qüestió.
En Gedeó no tremolava més, ara, i cap de les seues clientes no hauria sospitat la seua inexperiència absoluta sols uns mesos abans. Menys encara ho haurien sospitat els seus amics, els del Montilivi, els del bar Gús o els cosins de Colerà amb qui es trobaven per anar al mar. Continuava essent el malastruc de sempre, trepitjant garotes o punxant les rodes de la bicicleta, i com que no explicava res de les seues descobertes amoroses, les seues quadrilles no podien capir res d'aquella transformació que ells no havien fet, encara. En Gedesastre quedava mut per a no passar per fanfarró i perquè la seua situació li donava una mica de vergonya, també. A vegades es despertava amb un sentiment de fàstic repugnant, i la resolució d'engegar-les al botavant: no era un gigoló, no. I de totes formes dingú no el pagava, encara gràcies.
La primera que vingui marxaria insatisfeta, decidia.
Però mai resistia llargament, quan es presentava la situació. Que les seues clientes es preparaven com per anar al ball –i en Simó que no entenia res i s'estranyava de totes les dones elegants que desfilaven pel seu taller. Gedeó es perdia entre els perfums capitosos i les pells morenes i les mans experimentades que mai fallien per a convèncer-lo, i els sentiments de culpabilitat i les resolucions castes s'esvanien quan la seua llengua penetrava amb voluptat les humitats més secretes d'aquelles senyores maquillades i impacientes.
Treballava porta tancada, ara, i coneixia perfectament els moments on en Simó s'absentava. També coneixia amb precisió les preferències de les seues clientes – que mai faltaven cap operació de manteniment del cotxe, i per cops venien només a inflar els pneumàtics o verificar el nivell de producte per als vitres. Les tetes delicades i emotives de Sabrina, els lòbuls fermes i impacients de Joana, els llavis tous i sucosos de Sarà: ho devorava tot amb sapiència i devoció, i les dones que el visitaven marxaven tipes i conquistades.
— M'acompanyaràs per a provar el cotxe?, li preguntà la Gisela després d'haver agafat la factura.
El Mercedes recent funcionava a la perfecció: en Simó era un mecànic de tria. Tiraren cap a Sant-Clement i quan hagueren passat Rabós la Gisela virà amb fermetat cap al monestir. S'aturaren abans d'arribar, perquè la Gisela no podia esperar més. El cavalcà a dins de l'esportiu, sense preliminar, i quan sentí que en Gedeó ja estava a punt d'explotar el feu sortir del cotxe i el va fer seure en una pedra plana que hi havia al costat.
Però als municipals aquell cotxe rutilant els semblà curiós, aquí aparcat al bell mig de la garriga. S'aturaren ells també i no hagueren de buscar molt de temps d'on provenien els gemecs mesclats. Rigueren una estona, per conveniència i habitud més aviat que d'hilaritat, que no hi havia molt per a riure. Si hagués estat sols, en Gerard no hauria dubtat un segon a trucar als Mossos: havien sortit del seu sector de jurisdicció. No tenien cap prerrogativa aquí, fora del terme de la ciutat, ambdós ho sabien. I aquell Mercedes podia pertànyer a qualsevol macarró armat i bel·licós. El caporal no dubtava, ell, emportat per un zel exagerat i perillós.
Tampoc Gisela tampoc Gedeó no s'adonaren de la seua presència, i la dona feu un xisclet de sorpresa quan el caporal va interrompre la cavalcada deliciosa. Amb amargura i fatalitat, Gedeó passà la mirada dalt de l'espatla ben dissenyada i tota lluent de suor, i tot seguit un llampec perforà els seus interiors, i no hi havia cap solució.
En Gerard s'estava apropant darrere del caporal.
En un segon, consideracions innumerables el travessaren, sense resposta. En Gerard parlava molt, amb molta gent, en moltes situacions, al Montilivi, al cafè Barròc, en les xarxes socials, pertot arreu. Ja l'hi havien fet remarcar que la seua funció demanava més discreció, potser, però això no el feia callar gota. Que follava amb dones granes, tots ho sabrien abans la nit. Igual el serviria, es figurà en Gedeó, li donaria una altra dimensió i els de la quadrilla deixarien una mica de trufar-se'n. O igual resultaria pitjor, també: la imaginació i el malvoler no tenen límit, en Gedeó ja no es feia il·lusions des de molt d'anys.
Ara per ara, però, no era qüestió de prestigi o de menyspreu, sinó de no acabar a la presó de Figueres. Que el caporal no els volia creure, que la Gisela no era prostituïda i en Gedeó cap client o cap macarró. La dona presentà la documentació del Mercedes i això fou encara pitjor.
— Qui diu que el cotxe no és del senyor i que tot això només és un muntatge?
— Digues-me, figaflor… Saps qui soc? El meu nom no et canta, potser?
La Gisela perdia la paciència. I en Gedeó s'esverà al seu torn: veritat, ell tampoc no sabia qui era, si la muller d'un diputat o la presidenta d'alguna institució o l'ama d'una fàbrica internacional. No l'havia interessat gens fins aquell moment, però ara li semblava perdre's en les conseqüències eventuals i dramàtiques d'aquelles acrobàcies campestres.
Els dos policies es dirigiren al seu cotxe, inspeccionant les documentacions, telefonant a interlocutors allunyats, discutint en veu baixa —en Gerard encara no havia dit res des del principi de la intervenció. No durà: un somrís burlaner lluïa a les galtes d'en Gerard quan tornaren, dolent, despectiu, banyabaix.
«Així són els meus amics», va pensar en Gedeó.
Els deixaren sense més diligències, sense que en Gerard s'hagués dirigit mai al seu company d'estadi i de gresca.
«Encara rai», es felicità Gedeó, però no quedava cap dubte que la notícia correria tot el país, ara.
No s'equivocava Gedeó. Quan tornà al taller l'endemà, en Simó l'esperava amb la cara seriosa i tancada.
— Jo et faig pencar, et dono un lloc i no dic res amb el munt de sonsades que fas, dec el puto desgraciat tranquil al seu despatx i així m'agraeixes tu.
No semblava enrabiat en Simó. Era pitjor encara: semblava decebut. Resignat i les decisions ja firmes.
— No pots quedar-te aquí, noi. Ho sento molt.
Havia d'esser veritat: feia una cara lívida i parlava molt baix. No es coneixia el mestre verbós i assegurat de sempre, bracejant i emportant-se en esclats sonors de riure o de ràbia. Callava, ara, procurava evitar la mirada d'en Gedeó, buscava les paraules definitives i convenients per a acomiadar el noi, escorcollava el fons de les butxaques per a donar-se continença i al cap d'una estona es llençà sense gaires hesitacions més.
— M'ho deia la muller, que follaves com una bèstia. Tots ho sabien, collons. I jo no m'adonava de res. Espero que et pagaven bé, almenys. Jo no soc un rufià, saps: no et deixaré traficar sota el meu sostre. Quina vergonya, emcauen, quina vergonya.
El mestre serrava els punys ara, i en Gedeó no trobà l'aplom per a defendre's. Dingú mai l'havia pagat per a passar un moment plaent, de segur, i el va ferir molt d'aprendre allò que el rumor diria, després. Passaria per un gigoló, i es demanà si tots ja estarien al corrent d'aquelles relacions que fins ara havia pensat discretes.
Buscà en el comportament dels de la quadrilla, i no trobà res.
Una calor fastigosa l'envaí, i uns batiments taquicàrdics espantosos li firen tancar els ulls. En Simó seguia el seu requisitori, i el respecte i la decència i la imatge que donava als clients, però Gedeó ja no escoltava més.
Aprengué després que la Gisela tenia un d'aquests supermercats gegants de la frontera amb el Voló. El cas havia fet soroll sense que els diaris n'haguessin de parlar, i el rumor no havia tardat vint hores per a arribar a les orelles d'en Simó. Ho havia entès tot, tot seguit, sense posar-se de qüestió i sense buscar una explicació menys sòrdida. No podia conservar Gedeó en aquelles condicions, explicà als confrares i veïns.
En Gedeó no paregué mai més al Montilivi ni al cafè Barròc. Deixà el seu pis de la plaça de les Patates i cap dels amics va saber a on havia anat a parar aquell desastruc de mena. No el van buscar molt de temps, tampoc, i només se'n van recordar, a vegades, evocant en Gedesastre que malgrat les aparences, copulava com un conill i s'omplia les butxaques fent-lo.