Al més fons del Fluvià

El dia abans que marxés, Fatumatah em donà una capseta i vaig constatar que als ulls tenia llàgrimes prop de vessar.
- No obris mai aquella capsa, estimat. A dins hi és una foto meua. Si no l'obres, almenys no la perdràs.
No la vaig obrir mai. Quan tenia ganes veure-la, la buscava a les xarxes socials i el seu somriu em procurava una nostàlgia deliciosa.
- Et portarà sort, em digué. L'ha beneït el bruixot.
A cada moment agafava la capseta de fer blanc i la serrava al puny amb torbació.
A la plataforma del camió, quan la prova del desert irritava la gola i cremava els ulls.
A Trípoli, quan treballàvem com esclaus per a pagar el pa malsà que mai no ens atipava.
Tot el temps de la travessada, quan no teníem res més per vomitar. Quan el motor del semirígid va parar. Al pont de la barca de l'armada, després.
Quan la gana em donava nàusees, al més càlid de l'estiu de Huelva.
Quan els contramestres no m'escollien i que passava els dies buscant caixes de fruita gastada.
Em donava sort malgrat tot, pensava, i vaig posar-me a dormir amb la capseta a sota del coixí que confeccionava amb la dessuadora replegada.
Mai no vaig saber el que celava l'escriny preciós. Un dia, Fatumatah no va aparèixer més al meu mòbil. Vaig buscar una estona, estrenyent l'estoig amb inquietud, i al cap d'un moment vaig adonar-me que s'havia casat.
Vaig sentir taquicàrdies, tremolaments i una ràbia inconfessable, feta de gelosia i de ressentiment. No em podia esperar tota la vita, segur. Encara no sabia tolerar aquesta idea, però.
Vaig seure a la vora del Fluvià, indiferent a les picades de mosquits. Vaig plorar una miqueta, crec, i tot d'una vegada vaig decidir que n'hi havia prou. La capsa cremava la meua mà com un fumall incandescent. Vaig tirar l'amulet al riu, amb l'esperança que em sentiria millor.
Però a la mà i a dins del pit, la capseta de ferro fràgil encara em foguejava quan vaig tornar a la plaça de l'Armentera, intentant amagar els meus sentiments perquè els companys no es trufessin.