Per mor de les burilles (1/2)

L'Ainès va hesitar un moment abans de deturar la camioneta. Des d'un munt d'anys no havia agafat cap autoestopista, va realitzar. Tampoc se'n veien molt, potser perquè ara la gent es temia fer muntar forasters en el seu cotxe, potser perquè empreses s'encarregaven d'organitzar els transports mutuals i els convertien en una font de profit que convenia millor a l'atmosfera de l'època. Va pensar tot això en cinquanta metres i quan un lloc per a deturar-se va aparèixer a la cantonada amb el carrer Fener de Dalt, va parar el vehicle.
Aquell home vestit com un caçador, amb unes armilles caquis per a portar els estris, estava caminant en un lloc molt perillós, es va comentar l'Ainès: els conductors no el podien veure abans de l'últim moment, havien de donar un cop de volant per a no xocar-li, i si un altre vehicle estigués creuant al mateix moment del cop de volant...
Es va posar a córrer quan va comprovar que la furgoneta verda s'havia aturat. L'Ainès va somriure, veient-lo al retrovisor, guimbant com un saltamartí, els braços embolicats per unes garrafes d'aigua pesants que primerament no havia remarcat.
- Em portaràs a Port?, va preguntar l'home en castellà amb un fort accent francès.
L'Ainès li va dir de pujar i l'home es va instal·lar, posant les seues garrafes al seti del mig.
- Saps que hi ha el camí de ronda a baix, eh? És molt més confortable per a passejar-se.
- No em passejo, senyora. I si estigués caminant pel camí de ronda, no m'hauries pogut veure.
Donava de «senyora» però tenia vint anys de més que no pas ella, va intentar de determinar sense poder mirar-lo de fit a fit. Feia olor de tabac i de fum de llenya i tenia ulls blaus, això era tot el que sàpigues sense dubtar.
No va trobar res a respondre. Amb deu litres d'aigua a cada mà. Evidentment que no es passejava. Ho havia dit per a bromejar, però l'home no perdia l'aparença severa que havia constatat al primer cop d'ull.
Els pares agafaven molts autoestopistes, va recordar l'Ainès. Molts, i a cada vegada els feien muntar darrere, al costat d'ella. No li agradava gota, i quan baixaven del cotxe Ainès no mancava de fer-ne el reprotxe a la mare, però sempre responien xanxejant o trufant-se d'ella i que no calia tenir por i que tots els desconeguts no eren psicòpates i tal o tal altre argument més que desdenyaven les seves remarques, i el cop seguint un altre llanut amb pendents i motxilla s'instal·lava encara al seu costat. El record no li era amar, va notar l'Ainès, i va somriure pensant a la seua mare que s'havia queixat amb un paio de Terrassa pertocant el president Pujol, una vegada. No ho havia entès res, l'Ainès, però encara veia la cara esbalaïda del paio quan l'havien fet baixar al bell mig del no-res que hi ha entre Vilajuïga i Figueres.
- Mamà, ha descuidat el bonet!, havia cridat.
- Tira-l'hi per la finestra, doncs.
L'havia tirat i s'havien recaragolat com pecs i anys després encara li feia ganes riure amb els pares, però el paio que hi havia al seti de passatger no reia, ara.
- Era músic, jo, va declamar encara que dingú no hagués demanat res.
L'Ainès no va reclamar cap precisió, però el paio va fer com si algú estigués esperant una seguida.
- Però em costava massa. Psicològicament, vull dir. La gent es creu que els músics tenim una vita de ganduls desvergonyits, però això no és veritat. La veritat és que per a tocar música i per a donar emocions, s'han de cavar els interiors més pregons. És el que fem els músics i tots els artistes. Ho busquem tot fins al més celat i ho posem tot a les nostres cançons i després...
Va rasclar-se els bronquis amb un gruny lleig i tou, i va escopir per la finestra abans de continuar.
- Però això no és lo principal. Lo més penible, finalment, és que a cada concert s'atenyen cims tan alts, i després hem de tornar a la vita real. I la realitat no és pas tan bonica. És grisa i terna, saps. M'ha calgut deixar abans d'ensorrar-me definitivament.
L'Ainès no va gosar engegar la ràdio per a trencar aquelles consideracions ben desagradables. Va penedir-se d'haver agafat aquell pesat, però ja era massa tard. El tipus continuava marfonent-se, i encara no havien passat el Cap de Vol.
- Has fet ben de deixar-ho tot, doncs, va comentar l'Ainès en un intent sense gaire convicció per a clavar el relat.
- Per què ho dius?
Però no volia ficar-se a la conversa, i va enyorar immediatament la seua remarca. Es va recordar d'aquella classe d'autoestopistes que seien al seu costat i que no paraven de piular fins a baixar del cotxe familiar. Molt més li agradaven els muts, els tímids, els discrets i els que a penes responien les interrogacions que el pare no mancava fer, per desgràcia. Es va demanar si quan ara agafava paios com aquell això hauria de veure amb un complex d'Èdip mal negociat o amb una nostàlgia massa pronunciada i acaparadora.
El paio no esperava cap pregunta, tanmateix.
- La gent es creu que perquè no treballem, no tindríem maldecaps. És pas tan fàcil viure a sols, dins la muntanya, amb tots els turistes que et miren com si fos una atracció zoològica.
- Vius a la muntanya?
- Visc on les autoritats em deixen viure, senyora. Que els munís de Port no són tous. A l'istiu, es posen fet una fera. És com si m'estigués instal·lant al seu jardí. A la muntanya, però, no fan massa zel.
Li picava una curiositat, ara, però l'Ainès no va gosar entretenir la conversació i de fet, no ho necessitava.
- L'hivern no és lo mateix. Si sabés quantes cases queden buides tan aviat que s'acaben les vacances. Costa elegir quina masia ocupar, després, i es va posar a riure amb una expressió sardònica.
- És lo mateix pertot arreu, senyor. La desgràcia de les ciutats balneàries.
- Però no té el mateix gust per als que dormim a fora.
- No ho dubto, senyor.
Estaven passant Sa Farenella. Feta la meitat del camí, ara: l'Ainès va prémer l'interruptor de la ràdio.
- Que no tenim l'aigua corrent, allà dalt, va continuar amb insistència i alçant el to per a passar a dalt de la música.
- I no teniu supermercat tampoc? Que d'anar a petar a l'altre racó del país per dugues ampolles...
- Però això no és el pitjor, va ignorar l'home com si no hagués sentit gota.
L'Ainès no va preguntar res, una mica vexada que aquell no li fes gaire cas.
- Viure isolat, això és com d'estar dins d'un aquari. La gent no em veuen. Transparent.
- Té avantatges, també.
- Espectador. Soc a l'espectacle permanent. La gent em passen davant i fan la seua vita, van al restaurant o al mar, corren els camins del Cap de Creus, s'agafen fotos o s'estanquen a l'ombra de la meua masia i tot és com si jo no fos. O si no, com si fos a través d'un mirall de doble cara. Jo ho veig tot, però podria crebar al bell mig del carrer i dingú no ho sabria.
Va tornar a prendre l'alè tot movent-se una mica, retorcent com un cuc per a agafar una posició més confortable.
- Em dol l'esquena, no podeu saber. M'estic fent vell, crec. Dormir per terra no em val res.
- I tampoc portar bidons d'aquestes mides, potser.
L'Ainès no volia alimentar les garleries de l'home, però la curiositat per aquest personatge curiós ultrapassava les precaucions que pretenia mantenir. No duraria molt més, ara. Van passar l'Encesa i l'aparcament estret que els turistes ja no havien assaltat. L'Ainès es va comentar que si no hagués embarcat aquest emprenyador, s'hauria pogut banyar una estona abans de començar la feina. El mar s'espargia quiet i serè fins a les roques escarpes, i es podia baixar sense perill fins a l'aigua fresca dins la calor ja contundent. Però l'home amb vestit de caçador no es banyava, no feia cap dubte.
I avançava la mà cap a la guantera que hi havia darrere de la palanca de canvis, i les monedes que l'Ainès i deixava a penes amagades pel prospecte d'un restaurant o d'un càmping. Amb agilitat, centímetre per centímetre, i continuant els seus embolics. L'Ainès ja no escoltava, agitada d'inquietud davant d'aquella mà indiscreta i poc respectuosa. Volia les peces, no se'n podia dubtar gens: a l'Ainès li va entrar una còlera muda i crua, mesclada del remordiment d'haver fet pujar aquest paio deshonest i groller.