A la rifla

La Gisela corria les rifles des que en pobre Ferrà s'havia mort, sempre amb l'Inès. Feien quilòmetres, sí. A vegades travessaven tot el Rosselló, però cada setmana l'Inès tornava a trucar a Gisela, alleujada de deixar l'home a la seua germana per un moment.
Disposava metòdicament els seus cartons davant ella abans de fer un cafè a la barra. No parava de xerrar, després, xiuxiuejant perquè no la reprengués el locutor, bromejant i rient amb els veïns. Els números que el locutor anunciava, llavors... No els trobava en els seus encasellats i altres cops simplement no els sentia. Guanyar, poc. L'Inès s'instal·lava més lluny per a concentrar-se en el joc i cada setmana, així, un pernil o unes maquinetes electròniques que mai servirien s'amassaven al portaequipatge.
- Sempre has tingut més sort que no pas jo, constatà la Gisela.
- És que vinc per a jugar i no per a xanxejar, jo.
L'Inès ho deia sense cap reprotxe: li agradava l'alegria de Gisela.
- Ai, pobreta. M'he descuidat la bufanda. Ja veus la xamba que tinc?
Uns voluntaris estaven plegant les taules. Gisela comprovà que la bufanda encara era penjada a la cadira.
- Ets la Gisela de ca Guillera?, preguntà una veu darrere d'ella.
Gisela reconegué en Jaume tot seguit, però no li vingué el nom de la masia que tenien. Feia tant d'anys. En Jaume s'havia casat amb una noia d'Illa, quan ella havia marxat cap a Tolosa fins en Ferrà es morís. Una vita s'havia escolat, sí.
- Jo també soc vidu, explicà.
No trobà res a respondre, Gisela, però constatà com els ulls picants d'en Jaume no havien pansit, i també recordà l'emoció que havia esprovat quan s'havia casat.
- Seràs a la rifla de Tuïr el diumenge que ven?, preguntà en Jaume.
Gisela tornà cap al cotxe amb un baticor deliciós.
- Per què fas aquella cara de nècia?, s'adonà l'Inès.
- Crec que m'ha tocat la grossa, declarà Gisela amb una rialleta encisada, i tan aviat es posà a contar totes les històries d'aquell Jaume, les ocorregudes i també les imaginades.