Sense gastar les espardenyes

A mi m'agrada navegar. Amb vela, vull dir. Remar no m'encanta tant, és clar, però mai no ho contaré al pare. S'enfadaria si ho feia i a cops s'enfada molt, alça la mà i tampoc Pep tampoc Albà mai no m'han defensat. No són pas coses seues, evidentment. Callo, llavors, quan ja en tinc pro de remar des d'hores per atènyer un calador o tornar-nos al port. Remo en silenci com els altres, i silenciosament em demano si també els altres temen el pare.
Callo, però les meues idees no paren el seu rumb. Quan hissem l'antena, que l'escota en fi es tensa i que el batiment regular dels rems dins l'aigua està substituït pel moviment sensual del mar contra el cau del llagut, tota l'existència canvia de cara. És el millor que hi ha, dingo no en dubta, i nogensmenys dingú no vessa cap imbecil·litat, dingú no es meravella, és el de sempre, tot just una mica alleugerit per la gràcia del vent que fa la vida més fàcil.
Jo, voldria fer mariner, però de pesca no. Ja he pensat a la barca que tindré, si aconsegueixo els diners. Una tartana pontada, amb vela i floc, robusta i amb llotges per als mariners quan s'han de descansar. Carregaríem al port de Barcelona i llavors, fins a Mallorca, Gènova o Marsella, tot travessant el mar sense qüestions, sense passar el temps mirant l'horitzó, buscant les gavines que cacen com pedregades que fan xisclar l'espuma, intentant detectar les variacions mínimes de colors de mar, els bancs d'anxoves o de sardines, les senyes que ens guien cap als caladors més discrets. No tinc quinze anys encara, però ja me n'he cansat de tantes subtilitats vanes. La pesca, són massa preocupacions, dubtes perpetuals i eternals, inquietuds i desil·lusions que jo no vull conèixer tota l'existència. Vull fer mariner, navegar, carregar i descarregar i prou.
El pare m'estira l'orella quan compren com el meu esperit s'està passejant lluny. No perdo el ritme, tanmateix. La meua pala segueix les altres i no tiro menys fort –no tinc quinze anys, però les meues espatles són amples. M'estira l'orella i m'espia sense somriure, i jo tampoc no somric. El pare té els ulls que li piquen, de la suor que flueix i crema el blanc com si fos creuat de fissures vermelles.
La calor s'enganxa a la pell, des de setmanes ja. I no pesquem gaire, té. La meua opinió els fa riure, l'Albà sobretot.
- Els peixos no mengen herba, figaflor.
Tampoc no s'atreveix massa, que el pare ho sent tot, i que no està tan assegurat dels seus coneixements biològics.
Jo n'estic segur: l'avi Lluís m'ho va explicar fa un munt d'anys ja. I l'avi Lluís en sabia molt de coses, dels segles que havia passat pescant amb la seua barca, l'Havana. El sol fa créixer les vegetacions marines, les que nosaltres no podem veure per què els nostres ulls no valen gaire per tot el que hi ha dins les aigües. Els peixos n'aprofiten, llavors. Golafregen sense esforç, només d'obrir la boca. Les nostres esques, després... No pesquem gaire, els dies de calor.
Sortim malgrat tot, aquells dies. I tant. Dingú no imaginaria pas, ni una segona, que demoréssim al port. Tots sortim, els llaguts, els bous, els que fan les nanses, els que calen palangres, els que despleguen tresmalls, tots. I a la subhasta els preus són bons, per mor de les quantitats escasses que desembarquem.
- Hi haurà tramuntana ben aviat, xiuxiueja el pare quan ha llançat l'última nansa.
Agafa el cistell, en tira el bot que la mare hi ha posat aquesta nit, quan encara estàvem a dormir. Beu, amb força soroll. No em fa passar el bot, i tampoc no n'ofereix a l'Albà ni a en Pep.
- T'has emportat les espardenyes, carallot.
Sempre m'emporto les espardenyes, encara que el pare no se n'adoni sovint. No m'agrada caminar sense sabates, i des de la casa fins a la platja són quatre-cents cinquanta-quatre passos. I el mateix per tornar.
- Hauríeu de deixar que les pagui ell, aconsella en Pep. No les gasten tan aviat un cop han entès el valor de les coses.
El pare no respon. No li agrada gens quan els mariners parlen de tot el que no és la pesca. No li agrada gens quan els mariners parlen, de fet, i de pesca tampoc. Em mira amb insistència, fa navegar les seues ullades d'exasperació entre la meua cara, els meus peus i la saca blanca on porto el dinar i les sabates, dins del cistell –el llaç s'escapa per l'obertura de la saca, indiscret. És exasperat, sí, i algú amoïnat pels núvols que s'estan formant, però no diu res, com sempre.
Si això es podia, el pare viuria en un món de silenci. Dintre del mar, o solet en una masia del Cap de Creus, sense haver d'entretenir-se amb dingú, ni mariners, ni fills, ni en Tino de la subhasta, dingú.
M'estira l'orella un altre cop, i no dic res. Continuo remant, tot mirant les celles llargues que han aparegut sobre l'Albera, com plats sopers cotonosos. Dingú no diu res, però tots ho sabem bé, i remem més fort cap a Cala Galladera.
- A veure si tenim temps per les nanses del Carallò, encara espera el pare.