UN CRIT ENMIG DE LA NIT

Atrapada en la injustícia, anhelava venjança. I, la nit onírica li oferia l’escenari idoni. És més, si ho pensava, s’adonava que era incapaç de recordar el nombre de vegades que l’havia assassinat o torturat, a recer de l’escalfor d’entremig dels llençols.
Tanmateix, es despertava amb la fatiga emmarcada als ulls i ni el cafè ni la dutxa que es prenia, cada matí, podien esborrar del seu rostre el mal dormir. Tan sols, li servien per desvetllar-la i foragitar l’entumiment del cos que sentia en aixecar-se.
I, malgrat l’afany de venjança, intuïa que el seu malestar provenia de repetir una vegada i una altra versions de la mateixa escena viscuda. Però no volia defugir-la. Necessitava esbrinar, més enllà del dolor físic, què havia sentit.

La premia amb força contra el mur fred i rugós de formigó. La immobilitzà amb el pes del seu propi cos mentre li subjectava les espatlles amb el braç i les forçava a adherir-se a l’aspror de la paret que li esgarrinxava la pell. Recorda, el seu fallit conat d’escapatòria. I, les primeres paraules trencades per intentar-lo convèncer. I, després... tot s’esvaeix, per endinsar-se en un recurrent monòleg interior que encara avui li persisteix dins del malson dels llençols.
I, en un acte reflex, plora en silenci, sense espasmes ni sanglots. Brollen les llàgrimes del dolor que se li esllangueixen pel rostre fins a ennuegar-la. En desmesura, se li acumulen. I, dins del llit comença a estossegar. Instintivament, es posa la mà davant la boca i amb angúnia n’identifica les empremtes dels dits que l’emmordassaven. Les que en prou feines li permetien respirar. On l’aigua salada s’havia estancat. Neguitosa, es lleva embolcallada pel vel del son. I, enmig de la nit, treu el cap per la finestra. Necessita que l’aire fresc li ompli els pulmons. I, saturats, vessin fins a esclatar en un crit que esberli la garjola del seu silenci.