Tzardinart 34569-T

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
Tzardinart 34569-T

Sóc l’últim de la meva espècie. Es fa molt estrany de dir, però ahir en Lulu va morir, així que suposo que és un fet: amb mi acabarà la nostra existència.

Sembla que fos ahir quan els terrícoles van arribar al nostre planeta. Jo amb prou feines ho recordo car només tenia uns mesos. Ningú entenia qui eren aquells bípedes que van arribar sense fer gaire soroll, i van acabar definint el destí de tots nosaltres.

D’aquella primera interacció amb éssers humans no en recordo gairebé res. Van estar-se uns dies al costat d’un llac i van construir una gran muralla al seu voltant. De fet ens en vam acabar oblidant. Els grans ens deien que no ens hi apropéssim, per seguretat, però com que no havien mostrat hostilitat, un concepte que nosaltres no coneixíem, ens vam acostumar a no apropar-nos a aquell lloc i vam seguir fent la nostra vida. De tant en tant algú desapareixia i ningú sabia per què, però res que ens preocupés.

Quan jo devia tenir una vintena d’anys tot va cobrar sentit. Unes grans naus van aterrar a la zona del llac i van sortir-ne molts humans i ens van començar a caçar indiscriminadament. Nosaltres, sense mecanismes de defensa, simplement fugíem i ens amagàvem fins que els humans decidiren ocupar tot el planeta.

Jo d’aquestes coses no en sé, però diria que l’aire no era el que els humans necessitaven per viure, així que ara deu fer uns cinquanta anys van adaptar l'atmosfera, o així és com ells parlen del cel, perquè la seva gent hi pogués viure. Com que no ens podíem comunicar amb ells no els vam poder avisar del que allò volia dir per nosaltres: malalties, esterilitat, mort... amb prou feines coneixíem tots aquests termes.

Quan l’últim centenar vam entrar en aquestes instal·lacions ja era tard per nosaltres. Una mort anunciada, suposo. Ens van posar noms, ens van intentar cuidar... A vegades em pregunto què busca la gent que em ve a veure, són ells els estranys aquí. Ara, amb els meus cent trenta anys puc afirmar que amb mi acaba la nostra espècie.


Pseudònim: Linus

Comentaris

  • Molt bo[Ofensiu]
    Magdala | 18-04-2021

    Una perspectiva diferente, la de la especie envaida, i que en aquest cas no som nossltres. Quina peneta, els humans, com fem de mal com espécie. Despres parlen malament del cargol poma...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: