Cercador
Tzardinart 34569-T
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Tzardinart 34569-T
Sóc l’últim de la meva espècie. Es fa molt estrany de dir, però ahir en Lulu va morir, així que suposo que és un fet: amb mi acabarà la nostra existència.
Sembla que fos ahir quan els terrícoles van arribar al nostre planeta. Jo amb prou feines ho recordo car només tenia uns mesos. Ningú entenia qui eren aquells bípedes que van arribar sense fer gaire soroll, i van acabar definint el destí de tots nosaltres.
D’aquella primera interacció amb éssers humans no en recordo gairebé res. Van estar-se uns dies al costat d’un llac i van construir una gran muralla al seu voltant. De fet ens en vam acabar oblidant. Els grans ens deien que no ens hi apropéssim, per seguretat, però com que no havien mostrat hostilitat, un concepte que nosaltres no coneixíem, ens vam acostumar a no apropar-nos a aquell lloc i vam seguir fent la nostra vida. De tant en tant algú desapareixia i ningú sabia per què, però res que ens preocupés.
Quan jo devia tenir una vintena d’anys tot va cobrar sentit. Unes grans naus van aterrar a la zona del llac i van sortir-ne molts humans i ens van començar a caçar indiscriminadament. Nosaltres, sense mecanismes de defensa, simplement fugíem i ens amagàvem fins que els humans decidiren ocupar tot el planeta.
Jo d’aquestes coses no en sé, però diria que l’aire no era el que els humans necessitaven per viure, així que ara deu fer uns cinquanta anys van adaptar l'atmosfera, o així és com ells parlen del cel, perquè la seva gent hi pogués viure. Com que no ens podíem comunicar amb ells no els vam poder avisar del que allò volia dir per nosaltres: malalties, esterilitat, mort... amb prou feines coneixíem tots aquests termes.
Quan l’últim centenar vam entrar en aquestes instal·lacions ja era tard per nosaltres. Una mort anunciada, suposo. Ens van posar noms, ens van intentar cuidar... A vegades em pregunto què busca la gent que em ve a veure, són ells els estranys aquí. Ara, amb els meus cent trenta anys puc afirmar que amb mi acaba la nostra espècie.
Pseudònim: Linus
Sóc l’últim de la meva espècie. Es fa molt estrany de dir, però ahir en Lulu va morir, així que suposo que és un fet: amb mi acabarà la nostra existència.
Sembla que fos ahir quan els terrícoles van arribar al nostre planeta. Jo amb prou feines ho recordo car només tenia uns mesos. Ningú entenia qui eren aquells bípedes que van arribar sense fer gaire soroll, i van acabar definint el destí de tots nosaltres.
D’aquella primera interacció amb éssers humans no en recordo gairebé res. Van estar-se uns dies al costat d’un llac i van construir una gran muralla al seu voltant. De fet ens en vam acabar oblidant. Els grans ens deien que no ens hi apropéssim, per seguretat, però com que no havien mostrat hostilitat, un concepte que nosaltres no coneixíem, ens vam acostumar a no apropar-nos a aquell lloc i vam seguir fent la nostra vida. De tant en tant algú desapareixia i ningú sabia per què, però res que ens preocupés.
Quan jo devia tenir una vintena d’anys tot va cobrar sentit. Unes grans naus van aterrar a la zona del llac i van sortir-ne molts humans i ens van començar a caçar indiscriminadament. Nosaltres, sense mecanismes de defensa, simplement fugíem i ens amagàvem fins que els humans decidiren ocupar tot el planeta.
Jo d’aquestes coses no en sé, però diria que l’aire no era el que els humans necessitaven per viure, així que ara deu fer uns cinquanta anys van adaptar l'atmosfera, o així és com ells parlen del cel, perquè la seva gent hi pogués viure. Com que no ens podíem comunicar amb ells no els vam poder avisar del que allò volia dir per nosaltres: malalties, esterilitat, mort... amb prou feines coneixíem tots aquests termes.
Quan l’últim centenar vam entrar en aquestes instal·lacions ja era tard per nosaltres. Una mort anunciada, suposo. Ens van posar noms, ens van intentar cuidar... A vegades em pregunto què busca la gent que em ve a veure, són ells els estranys aquí. Ara, amb els meus cent trenta anys puc afirmar que amb mi acaba la nostra espècie.
Pseudònim: Linus
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!