Trilogia de Nova York II. A mig camí del cel

No sé si somiava que m'havia mort o si m'havia mort de veritat. L'únic que recordo és que en el moment en que la meva ànima se separava del meu cos, es va aferrar amb totes les seves forces a un bocí de paper que duia sempre a la meva cartera, des que, quan tenia 13 anys, havia pujat a la Planta 86.

Conservava a tall d'amulet, aquell paper amb l'efígie de l'Empire State i el preu, des del dia que els meus pares em van dur de visita a Nova York i des d'allí dalt vaig contemplar la ciutat al capvespre. En aquell moment en que diuen que tota la teva vida et passa per davant dels ulls en un instant, aquesta va ser sens dubte la imatge més punyent que va copsar la meva pobra ànima, i per això s'hi va aferrar amb tanta força.

Vaig veure com endut per aquella vella entrada tornava a pujar fins al mirador, just en el moment en que el sol començava a declinar més enllà del riu Hudson. Sentia a la cara el vent glaçat de New Jersey, i tot i que a aquella hora, les reixes haurien d'estar atapeïdes de turistes cridaners, jo només veia llums. La llum del capvespre que pintava de vermell i taronja els núvols. Les llums dels edificis que començaven a encendre's, les llums dels taxis. Des d'aquell punt, des d'on la miraria un gegant, veia la ciutat en la seva justa mesura, lluny de l'escala dels homes que formiguejaven pels seus carrers.

Les darreres llums de la tarda em permetien veure encara l'elegant silueta del Flatiron, engolit per la ciutat en continu creixement cap a l'infinit El que el seu dia havia estat el cim de la ciutat, ara el germà petit de la seva plaça. Veia el perfil del Dowtown, alliberat traumàticament de les torres que l'empetitien. Girava el cap, cap als ponts de l'East River elegants i plens de llums, girava més cap al nord, fins que vaig trobar el Chrysler, en tot el seu esplendor. El sol continuava baixant i jo seguia amb la mirada fixa en aquell edifici que no pot ser real, que algú el va pintar en el decorat d'una película de ciència ficció dels anys 30 i se'l va deixar allà oblidat.

Se'm va fer de nit, abans d'acabar de girar, era de nit quan vaig veure les llums del trànsit infernal de la cinquena avinguda enfilant cap a Central Park. Aquell espai de calma, de nit tranquil·la, enmig de tot aquell mar de llums, aquell excés coronat per Times Square. Vist des d'allí, a mig camí del cel, era com un volcà de llum, d'aquella cruïlla que era més gran que ella mateixa, se n'escapaven colors cap al firmament, perquè les parets dels edificis que l'encerclaven no podien contenir tot l'excès d'informació i desinformació que desprenien.

I vaig acabar de girar el cap, ara el Flatiron gairebé no es veia, sense cap potent reflector que l'il.luminés, aclaparat pel perfil arrogant del sud de Manhattan, per l'efluvi de llum que venia de les avingudes. Quedava ocult com quedava la vida de la ciutat, sota aquella catifa de llums. Vaig tornar a sentir el vent fred de Nova Jersey que em fuetejava la cara i em vaig agafar fort al bocí de paper que tenia entre les mans, per poder retenir aquella imatge cap on fos que em dirigís al despertar.