Tres trucs al picaporta

Tres trucs al picaporta

Ningú els va veure sortir de ca les vídues, però tot el veïnat sabia que hi havien entrat. 

Les tropes italianes havien arribat després d’haver fet una vuitantena de quilòmetres en pocs dies. S’havia fet fosc. Dos soldats anaven trucant porta per porta per si els deixaven passar la nit, estaven cansats. Ningú en volia saber res. Com gosaven? Però la Mercè va obrir, els va acollir, i es va encomanar a Déu. Ella també hi tenia dos fills a la guerra, de la mateixa edat, lluitaven al bàndol contrari. Els veïns no n’hi tenien cap.

Era una dona de complexió forta que no tenia por, tenia dolor. Vivia amb la seva filla, una jove de vint-i-vuit anys, també vídua i amb una filla de sis. La guerra s’aferrava a les vides dels obrers, pocs recursos i un ai al cor cada vegada que sonaven les sirenes per anar al refugi. La Mercè es quedava a casa. No podia imaginar-se protegida dels bombardejos mentre tenia els nois al front, però hi feia anar la filla amb la seva petita, tot i que allà no s’hi estava pas gaire bé, humitat, mirades tristes i gana.

Aquell vespre, en obrir-los la porta, va dubtar, sabia com li bategava el cor, posava tota la carn a l’olla en oferir sostre als enemics. La seva filla, trasbalsada, li va dir: “Què feu, mare?” Sense titubejar, mentre la seva neta es mirava els soldats rere les seves faldilles, li va contestar que algú potser també ho faria pels seus fills.

Ells no van dir res i van agrair el gest amb el cap.

Elles van passar la nit arraulides totes tres al mateix llit. Només va dormir la petita.

L’endemà, els soldats van marxar a trenc d’alba.

La Mercè es va aixecar de seguida per recollir els llençols i deixar-los en remull, llençols que mai més van acotxar. En va fer draps i amb ells només recollia la brutícia.




Pseudònim :
Xicra