Tres desigs indesitjables

Havia ensopegat amb un joc d'escacs tot endreçant les golfes. Li havia regalat el seu avi, gran aficionat i respectable jugador de club. Les peces presentaven unes formes força més abarrocades que amb les que estava acostumat a jugar, potser per això les havia deixades de banda. Una bafarada de nostàlgia li va fer venir a la memòria les llargues tardes de partides al club, amb l'avi ara competint, ara suggerint-li una bona jugada. Va decidir retre un senzill homenatge al seu avantpassat resolent el problema del diari tot emprant aquesta inesperada troballa.
Mentre rumiava la solució al problema, amb els dits de la seva mà dreta feia voltar un alfil. El girava inconscientment a l'aire com qui posa en moviment una baldufa, per a repicar-la seguidament sobre el tauler: giravolt i repicó, giravolt i repicó. Absort com estava en el càlcul de variants, no s'adonà que una finíssima boira emanava del capdamunt de l'alfil sotmès a aquest ritual. Quan la visió del diagrama de la posició s'enterbolí prou com per a desvetllar-lo del seu embadocament, va sentir una veu que li deia:
- Sóc el geni dels escacs, oh amo! Només se m'és permès de cridar-me un cop cada cent anys, i aquest segle ha estat l'escollit. Oh, amo, li concediré tres desigs, i només tres, que tinguin relació amb els escacs.
No acabava de fer-se càrrec del que li passava, però va respondre d'esma abans de tenir temps de valorar una situació tan surrealista.
- Tres desitjos sobre el que vulgui referent als escacs? Tot el que vulgui?
- Hi ha, però, tres restriccions a les seves peticions, oh amo. En primer lloc, no puc assessorar-lo durant una partida, l'ha de jugar ben sol; en segon lloc, no puc interferir en els pensaments dels seus dignes rivals per a què cometin errades que l'afavoreixin, no estaria bé; i, finalment, no tinc cap poder sobre els ginys de silici que tant han avançat en l'estratègia del joc. A banda de tot això, demani'm el que vulgui.
Sempre havia envejat la capacitat d'alguns dels seus col·legues del club. Qui pogués llegir tan clarament les posicions com feien algun d'ells! Temptat per la possibilitat de superar-los, va demanar al geni el seu primer desig.
- D'acord. Vull saber-ne tant com el campió americà Paul Morphy.
Atret pel seu estil de joc, capaç de les més extraordinàries combinacions, l'havia triat per a vèncer els seus contrincants de manera inapel·lable.
- El seu primer desig li ha estat concedit, oh, amo.
I el geni va desaparèixer a l'acte.
El seu joc va millorar espectacularment. Descobria combinacions que mai havia olorat i rematava posicions amb sacrificis impensables en un jugador fins aleshores més aviat conservador com ell. El que va passar, però, fou que iniciava les partides amb obertures completament obsoletes. L'abús de certs gambits li feia entrar en posicions desfavorables davant de jugadors experts que coneixien la refutació de tots ells. L'estudi d'obertures havia avançat molt amb el temps, i cada vegada era més difícil sorprendre algú amb una novetat. Adoptar un repertori d'obertures de moda al segle dinou era, a dia d'avui, quelcom quasi suïcida. Això el desanimà, i va preferir millorar el seu joc fent ús del segon desig del geni.
- Vull una saviesa profunda de totes les fases del joc: obertura, joc mig i final. Vull ser invencible!
- Els seus desitjos són ordres per a mi, oh amo!
Tal dit, tal fet. Sense que el seu cap patís cap convulsió estranya, era capaç d'entrar en posicions molt agudes amb una serenor i un aplom en l'execució que feien estralls en la moral dels seus rivals. Estava desconegut. Va passar dels tornejos locals a oberts internacionals en un tres i no res. Tot li venia de cara: victòria rere victòria, el seu Elo va enfilar-se a nivells que no havia imaginat mai. Van intentar enxampar-lo per si duia algun minúscul aparell que li permetés de connectar-se a algun ordinador exterior que li dictés les jugades, però va ser debades. Guanyava perquè en sabia un niu. Les taules les podia comptar amb els dits d'una mà, i quasi bé totes quan s'enfrontava a sofisticats programes que calculaven milers de moviments per segon.
Amb el temps, però, s'adonà d'una sensació que cada vegada se li feia més palesa: jugava com un autòmat, sense cap sentiment, semblava com si el cap li anés per una banda i el cor per una altra. El cervell li dictava les jugades i ell les transmetia al tauler com un hieràtic taquígraf. Això li provocà un estat d'ànim molt rar: no s'emocionava sota cap concepte, movia les peces d'esma, sota un comandament purament neuronal, però no hi havia implicació anímica en el joc. S'havia tornat fred com un ordinador. Amb el temps, això li començà a fer avorrir els escacs. Els rivals, no cal dir-ho, l'evitaven com la pesta: el final ja era previst i no volien malgastar energia en impossibles. Per més inri, s'anava trobant cada vegada més isolat socialment, perquè els seus contrincants preferien jugar contra algú del seu mateix nivell. Aquella escalfor de la resta de jugadors del club en els desplaçaments de competició havia anat desapareixent, així com els comentaris posteriors a la partida: vencia tan inapel·lablement que no valia la pena cap anàlisi ulterior.
Abatut moralment davant de les circumstàncies, va cridar el geni per tercer cop.
- No puc més, vull que em retornis al meu estat original. Si us plau, treu-me del cap tot el que et vaig demanar. Ja no vibro amb el joc, ja no se'm posa el cor a cent davant d'una amenaça, ni se m'escalfa el cap quan penso en una estratègia. Juga el cervell, sí, però despullat de sentiments, incomunicat de tensions, anorreat de descobertes que em facin sentir viu mentre jugo. No assaboreixo les victòries perquè la meva ànima, que em feia sentir alegre quan guanyava i es revoltava després d'una derrota, s'ha divorciat del meu pensament. No puc més, m'he convençut que la derrota és necessària, perquè almenys quan perdia aprenia alguna cosa, era una lliçó que, encara que amargant, m'esperonava per a tornar-m'hi a posar amb més ganes a la següent partida. Tot això m'ha abandonat, i em trobo sol de cos i de pensament. Si us plau, allibera'm de tants coneixements. Encara que poc dotat, almenys quan anava millorant mica en mica, aprenent de cada desfeta per errades infantils, hi veia una progressió, quelcom que m'he adonat que és imprescindible per a sentir-se viu i, sobretot, feliç.
El geni, sense replicar-li després de tant raonament, li concedí el seu tercer i darrer desig. Seguidament, va esmunyir-se cap a la figura de l'alfil per a dormir-hi cent anys més. I ho va fer convençut, però, que el següent a qui oferiria els seus poders actuaria de la mateixa manera com ho havia fet aquest darrer humà a qui havia concedit els tres desitjos.