Tradicions populars, algunes ben curioses

Un relat de: Montserrat Agulló Batlle
Tradicions populars, algunes ben curioses.

Cada terra i cada poble, té les seves tradicions, algunes ben curioses.

Avui faré esment de les festes de Sant Medir del barri de Gràcia de Barcelona i de les conegudes ‘Tomatina de Bunyol’ i ‘Festa dels enfarinats d’Ibi’, aquestes darreres del país valencià i que tenen com a tret diferencial, el llançament d’una quantitat desorbitada de tomàquets ben madurs o bé de farina.

La primera vegada que vaig veure llançar caramels d’una manera festiva, va ser ja fa molts anys en un bateig d’un poble petit de l’Empordà: Santa Eulalia. Hi havia la tradició, coneguda com ’tirar bateig’, avui ja desapareguda, que consistia en que els padrins just acabada la cerimònia, llancessin, al sortir de l’església, caramels per tothom. En els pobles, quan corria la veu que se celebraria un bateig, una munió de criatures, anaven a les portes de l’església, a esperar que sortís el seguici familiar amb el nadó amb braços. Els padrins solien ser molt generosos i fins i tot a vegades, juntament amb els caramels, llançaven algunes monedes.

Vaig viure al barri de Gràcia molts anys. Hi vaig néixer i tot i que ara ja no hi visc, em considero una gracienca de soca-rel. Cada any, el dia tres de març, m’esperava amb delit la festa de Sant Medir, per anar a seguir les colles i collir caramels. Hi vaig anar de petita, de més gran i més tard amb els fills petits. Com xalàvem tots plegats! Els carrers de Gràcia, alguns de ben estrets, es convertien per unes hores en una veritable festa en que, des de les carrosses, es tiraven caramels a grapats. S’havia d’anar en compte de no acostar-se massa als cavalls per la il•lusió de collir un caramel. Quan anys més tard aquests es van substituir per vehicles motoritzats, les rodes dels cotxes eren fins i tot més perilloses.

Les carrosses anaven precedides a peu per músics engalanats que tocaven diferents tonades. Tots portàvem bosses que anàvem emplenant de caramels comparant-les per veure qui n’havia agafat més. Després del seu recorregut per Gràcia, les colles enfilaven cap l’ermita de Sant Medir a Sant Cugat, on tenia lloc l’aplec tradicional. Quan a mitja tarda tornaven, la gernació que s’aplegava als carrers de Gràcia era fins i tot més nombrosa que la del matí. Molts nens a la sortida de l’escola s’hi apropaven i les colles, amb l’eufòria de final de festa, tiraven encara molts més caramels. Recordo que, als qui estàvem a peu de carrer, no ens feia cap gràcia veure com des de els balcons veïns espavilats arreplegaven caramels amb paraigües oberts. La gràcia era agafar-los al vol amb les mans...

D’aquesta festa tant nostra n’explicaré un fet familiar molt emotiu. Una de les nostres filles, va néixer, avançant-se a la data prevista, la matinada del dia tres de març, diada de Sant Medir. Sempre m’he preguntat que qui sap si hagués sigut un nen, ara en comptes d’una Cinta, tindríem un Medir a la família. Una bona amiga, en assabentar-se de la feliç notícia, ens va portar el mateix vespre, un bon grapat de caramels!

Quan la Cinta va fer l’any, els dos, els tres, Sant Medir va passar fins i tot a tenir més sentit per nosaltres. Semblava que la festa és fes per ella. A vegades amb la petita en braços m’acostava a les carrosses i al comentar-lis que era el seu aniversari, la felicitaven amb grans somriures i li donaven bosses plenes de tota classe de llaminadures... Fer anys per Sant Medir, no és qualsevol cosa!

Pensant amb caramels, també a la cavalcada de Reis se’n tiren moltíssims. Aquests però, són caramels reials.

No he estat mai a les festes de Bunyol ni a les de Ibi. La curiositat ha fet que mirés algun documental. He llegit que a Bunyol, han hagut d’acotar el número d’assistents, vinguts cada vegada més d’arreu del món. Les imatges de la ‘tomatina’ com les de l’enfarinada, són realment impactants, tot i ser, o al menys a mi m’ho semblen, completament descabellades. Vilatans confrontats uns amb els altres, s’esbatussen a consciència, fins quedar ben colgats de suc de tomata o bé de farina

Segons explica la tradició, la ‘primera batussa’ de Bunyol va tenir lloc l’any 1945 a la plaça on se celebrava el mercat. Un grup de joves van començar a increpar a un music que cantava molt malament i per fer-lo callar van començar a tirar-li tomàquets que varen agafar d’una de les parades de verdures. Tothom a la plaça s’hi va afegir formant-se clarament dos bàndols a quin més virulent.

La tradició dels ‘Enfarinats’ d’origen més incert té lloc des de fa més de 200 anys i és d’una complexitat molt més sofisticada que la ‘tomatina’

Veient com de bé s’ho passa la gent, penso que tot i que no m’agradaria que m’empastifessin de tomàquets ni de farina, no s’ha de menystenir la diversió que representen una i l’altre. Des de el punt de vista escenogràfic és brutal. Sembla que conjuntament amb la farina, els ous també en son protagonistes. La quantitat de truites de farina que se’n podrien fer...

Caramels, tomàquets, farina, ous... tradicions arrelades en les que els projectils que es llancen són rebuts amb alegria els primers i amb total desenfrè els segons. Tan de bo totes les confrontacions fossin tan innòcues.

Comentaris

  • Altres tradicions semblants [Ofensiu]
    majoer | 24-03-2025

    El text està molt bè. Hi afegeixo que a Vilanova I la Geltrú per carnestoltes fan la batalla de caramels, I la merengada. Festes populars molt semblants.

  • Altres tradicions semblants [Ofensiu]
    majoer | 24-03-2025

    El text està molt bè. Hi afegeixo que a Vilanova I la Geltrú per carnestoltes fan la batalla de caramels, I la merengada. Festes populars molt semblants.

  • Un bon relat...[Ofensiu]
    Prou bé | 19-03-2025

    ...crònica de tradicions tan nostres: el fet de celebrar! Que no es perdi el goig de la festa en uns temps tant plens de perills i lletjor.
    Amb total cordialitat

  • Tadicions...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 17-03-2025

    ben arrelades, que val la pena no perdre-les. Cada ciutat, poble, barri, té les seves, i les gaudeix d'una manera especial, saber-ne les arrels, com les que ens has comentat és ben curiós, i el fet del naixement d'una filla en un dia tan especial, li dona un valor afegit. Un relat que transmet una gran estima per les tradicions populars.

    Una abraçada Montserrat, i l'enhorabona pel teu primer repte guanyador, la vellesa.

    Rosa.

l´Autor

Foto de perfil de Montserrat Agulló Batlle

Montserrat Agulló Batlle

62 Relats

232 Comentaris

12064 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Montserrat Agulló Batlle. Barcelona,1946


He conegut Relats en Català gràcies a la meva filla gran que, sabent la meva afició a escriure, em va animar a apuntar-m'hi.

Vaig néixer a la postguerra i recordo que a l’escola, on l'ensenyament era malauradament tot en castellà, ja m’agradava fer ‘redacciones’, algunes d’elles bastant fantasioses, segons les monges.

A la família sempre hem apreciat molt els poemes de la meva mare Mª Dolors Batlle (1910-2000). Els que va escriure de jove durant els temps convulsos de la guerra civil, transmeten amb molta força el que va representar per ella i per tants l’horror d’aquells anys. A vegades, pensant amb ella, he intentat escriure poesia, però sempre ho he trobat extremadament difícil. La narrativa és el gènere en el que em trobo més bé.

A part de relats curts he escrit dues memòries, en una explico les vivències dels dos anys en que vaig fer d’au-pair a Londres i en l’altre el dia a dia d'una joguineria de Cardedeu (El Gat Corneli).

Des de fa més de 30 anys visc a Cardedeu. Tinc quatre fills i sis nets, a qui de vegades dedico alguns dels meus escrits.

Compartir els meus relats em fa il·lusió i és alhora un repte per mi. Espero viure aquesta nova etapa com una mostra més de la meva estima per l’escriptura.