Tradicions populars, algunes ben curioses

Tradicions populars, algunes ben curioses.

Cada terra i cada poble, té les seves tradicions, algunes ben curioses.

Avui faré esment de les festes de Sant Medir del barri de Gràcia de Barcelona i de les conegudes ‘Tomatina de Bunyol’ i ‘Festa dels enfarinats d’Ibi’, aquestes darreres del país valencià i que tenen com a tret diferencial, el llançament d’una quantitat desorbitada de tomàquets ben madurs o bé de farina.

La primera vegada que vaig veure llançar caramels d’una manera festiva, va ser ja fa molts anys en un bateig d’un poble petit de l’Empordà: Santa Eulalia. Hi havia la tradició, coneguda com ’tirar bateig’, avui ja desapareguda, que consistia en que els padrins just acabada la cerimònia, llancessin, al sortir de l’església, caramels per tothom. En els pobles, quan corria la veu que se celebraria un bateig, una munió de criatures, anaven a les portes de l’església, a esperar que sortís el seguici familiar amb el nadó amb braços. Els padrins solien ser molt generosos i fins i tot a vegades, juntament amb els caramels, llançaven algunes monedes.

Vaig viure al barri de Gràcia molts anys. Hi vaig néixer i tot i que ara ja no hi visc, em considero una gracienca de soca-rel. Cada any, el dia tres de març, m’esperava amb delit la festa de Sant Medir, per anar a seguir les colles i collir caramels. Hi vaig anar de petita, de més gran i més tard amb els fills petits. Com xalàvem tots plegats! Els carrers de Gràcia, alguns de ben estrets, es convertien per unes hores en una veritable festa en que, des de les carrosses, es tiraven caramels a grapats. S’havia d’anar en compte de no acostar-se massa als cavalls per la il•lusió de collir un caramel. Quan anys més tard aquests es van substituir per vehicles motoritzats, les rodes dels cotxes eren fins i tot més perilloses.

Les carrosses anaven precedides a peu per músics engalanats que tocaven diferents tonades. Tots portàvem bosses que anàvem emplenant de caramels comparant-les per veure qui n’havia agafat més. Després del seu recorregut per Gràcia, les colles enfilaven cap l’ermita de Sant Medir a Sant Cugat, on tenia lloc l’aplec tradicional. Quan a mitja tarda tornaven, la gernació que s’aplegava als carrers de Gràcia era fins i tot més nombrosa que la del matí. Molts nens a la sortida de l’escola s’hi apropaven i les colles, amb l’eufòria de final de festa, tiraven encara molts més caramels. Recordo que, als qui estàvem a peu de carrer, no ens feia cap gràcia veure com des de els balcons veïns espavilats arreplegaven caramels amb paraigües oberts. La gràcia era agafar-los al vol amb les mans...

D’aquesta festa tant nostra n’explicaré un fet familiar molt emotiu. Una de les nostres filles, va néixer, avançant-se a la data prevista, la matinada del dia tres de març, diada de Sant Medir. Sempre m’he preguntat que qui sap si hagués sigut un nen, ara en comptes d’una Cinta, tindríem un Medir a la família. Una bona amiga, en assabentar-se de la feliç notícia, ens va portar el mateix vespre, un bon grapat de caramels!

Quan la Cinta va fer l’any, els dos, els tres, Sant Medir va passar fins i tot a tenir més sentit per nosaltres. Semblava que la festa és fes per ella. A vegades amb la petita en braços m’acostava a les carrosses i al comentar-lis que era el seu aniversari, la felicitaven amb grans somriures i li donaven bosses plenes de tota classe de llaminadures... Fer anys per Sant Medir, no és qualsevol cosa!

Pensant amb caramels, també a la cavalcada de Reis se’n tiren moltíssims. Aquests però, són caramels reials.

No he estat mai a les festes de Bunyol ni a les de Ibi. La curiositat ha fet que mirés algun documental. He llegit que a Bunyol, han hagut d’acotar el número d’assistents, vinguts cada vegada més d’arreu del món. Les imatges de la ‘tomatina’ com les de l’enfarinada, són realment impactants, tot i ser, o al menys a mi m’ho semblen, completament descabellades. Vilatans confrontats uns amb els altres, s’esbatussen a consciència, fins quedar ben colgats de suc de tomata o bé de farina

Segons explica la tradició, la ‘primera batussa’ de Bunyol va tenir lloc l’any 1945 a la plaça on se celebrava el mercat. Un grup de joves van començar a increpar a un music que cantava molt malament i per fer-lo callar van començar a tirar-li tomàquets que varen agafar d’una de les parades de verdures. Tothom a la plaça s’hi va afegir formant-se clarament dos bàndols a quin més virulent.

La tradició dels ‘Enfarinats’ d’origen més incert té lloc des de fa més de 200 anys i és d’una complexitat molt més sofisticada que la ‘tomatina’

Veient com de bé s’ho passa la gent, penso que tot i que no m’agradaria que m’empastifessin de tomàquets ni de farina, no s’ha de menystenir la diversió que representen una i l’altre. Des de el punt de vista escenogràfic és brutal. Sembla que conjuntament amb la farina, els ous també en son protagonistes. La quantitat de truites de farina que se’n podrien fer...

Caramels, tomàquets, farina, ous... tradicions arrelades en les que els projectils que es llancen són rebuts amb alegria els primers i amb total desenfrè els segons. Tan de bo totes les confrontacions fossin tan innòcues.