tot allò nostre

que no es pot definir amb paraules, sinó amb bells silencis, amb somriures amagats, amb sentiments indescriptibles.... perquè són massa grans per a les nostres paraules. Però no sé com, tu has sabut posar les millors paraules a aquell moment intens, màgic, de dos cors enamorats que no cal que es diguin "bon dia".... perquè les seves olors, les seves escalfors, els seus tactes, els seus silencis embriagats d'amor, el diuen per ells.

Magnífic, quetzcoatl, aquest relat té una bellesa que no puc mesurar amb paraules, només puc sentir-la al llegir-lo i imaginar-me l'exquisida tendresa amb que has embolcallat un sentiment tan immens com és l'amor.

Felicitats, encara recordo quan et vaig descobrir amb "deixaré un grapat de fulles seques...." i estic contenta de no haver-me equivocat... val la pena seguir-te el rastre aquest poètic, meravellós, que com un do, surt de la teva mà cada cop que escrius.

Petonets.

I a l'hora suficientment cru per ser real, preciós.

Saps molt bé descriure el sentiment i dir les paraules que el defineixen. És un escrit íntim i entranyable, amb una explosió de sentiments que fan que els silencis parlin.

Felicitats i un petonàs!

Torno de vacances i ooooooh! bon dia! bon dia!
Em sembla que estàs tocada per fora, però sobretot per dins... quan un observa la paret i escolta el seu silencia per sentir la companyia de qui et somriu entre somnis i t'aixopluga en la seva escalfor, és que t'han tocat... i enfonsat! ;)
Ben retrobada!
PS: en quan a la teva demanda d'humor... farem el què podrem... i el que ens deixin!

el teu despertar a mí m'acomiada el dia.

Com sempre, suggerent i tendre, fas venir records. Les teves paraules cada vegada son més com les magdalenes d'en Proust:

olors i sabors que desperten vells records adormits en la memoria.

Bona nit, quetzcoatl, que tinguis un bell despertà.

les paraules adients per tot allò que els demés sols arribem a sentir sense saber com expressar.

és un goig llegir-te doncs els teus mots em retornen als sentits els plaers que descrius.
gràcies!

espectacular, qui ho pogués viure!!!

Hola quetzcoatl...ostres, que tendre, que bonic sentir tot això cada matí, felicitats, pel poema i per la vivència!

Zeamays

El llenguatge de la complicitat de tants sentiments i sensacions embolcallant el vostre espai compartit.
Instants amb olor de vida, on es fonen en un preciós collage tots els sentits.
Tot allò que en molts moments no necessita paraules per fer-se entendre. Quin despertar més bonic...

Ja tornes a estar tan lluny i tan prop a la vegada, ets com el primer estel de la nit.
Una abraçada molt gran, que ja ha après a creuar el mar!

Un silenci compartit amb ell, intens, eloqüent.

Però més enllà de tot allò vostre que us dieu sense articular paraula, la poetessa ha de parlar. Afortunadament per a tots nosaltres, ha de parlar.

Molts petons.

Com comenta Salz. un dels aspectes que domines més, és el d'imprimir una cadència, un ritme correcte als teus escrits.

Això ho has d'aprofitar per seguir vivint intensament com fins ara.

Realment, és molt agosarat fer un interpretació que s'avingui plenament amb tantes paraules, gestos, olors i silencis tan explícits.

T'agrada jugar amb el desig i amb la paradoxa; i ho fas amb elegància i bellesa.

Un epíleg prometedor. Les paraules calen i tu ho saps perfectament. A la paret no els regalis res més i abraça ben fort aquest paisatge.

Segueix escrivint, que fins i tot el silenci t'estima.

Salutacions!

:-)

que en es poden dir tantes coses sense dir ni mitja paraula!!

Quin bon despertar. M'ha semblat un relat tendre, real, i amorós. Com sempre, les teves paraules es deixen caure una a una, lentament, per anar acdelerant el ritme del poema fins el final.

Quina gran conversa en el petó final!!

Barrets, barrets, barrets!!! No t'hi cabran a l'armari!!

Salz.