toRna...

Feia cosa d'una setmana que es trobava allà. Havia arribat diumenge a la matinada. Ara, la llum del sol que entrava per la finestra indicava que començava un nou dissabte. Un petit ocellet va posar-se a la finestra i va iniciar el cant de cada dia. Però dins l'habitació ningú podia sentir-lo. La Gisela semblava aïllada del món, amb la mirada centrada únicament en els ulls d'ell, com si esperés amb totes les seves forces el moment en que es decidiria a obrir-los. Però el Llorenç no es movia. Portava sis dies sense moure's, i no semblava pas que ho anés a fer llavors. I com més temps passava, més s'estremia la noia veient el seu germà petit ple de tubs i de cables, de bosses i de tantes i tantes coses inhumanes... I feia els possibles per no imaginar-se el pitjor: que no arribés a despertar. No, allò no passaria. No podia passar de cap de les maneres. La vida no podia ser tan dura. Setze anyets eren massa pocs. Havia de viure més. El Llorenç es despertaria en qualsevol instant; d'un moment a l'altre sentiria la seva veu pronunciant el seu nom.

El seu germanet... Es portaven tres anys però sempre havia sigut com si fossin bessons. Ell era el seu millor amic, per sobre de tot. Sempre l'havia protegit. Sempre havien jugat i gaudit de la vida junts. De petits, quan algun nen de la seva classe el tractava malament, la Gisela sempre hi anava a deixar les coses com havien de ser. El seu germà era intocable. Ja de més grans, quan l'interès es va començar a centrar en el sexe contrari, els dos havien resultat consellers de l'altre. Havien practicat petons junts. Quan l'un patia per alguna cosa, l'altra era allà oferint-li l'espatlla per plorar plegats. Una boníssima relació de germans. Germans i amics. Sempre. Ara fins i tot, des que tenia el cotxe, ella se l'enduia de festa cada dissabte nit. I el Llorenç n'estava encantat.

"Si no me l'hagués endut, ara no estaria així". Aquest era un pensament que martiritzava la Gisela des que va entrar a l'hospital aquella nit.
I és que aquell dissabte, com de costum, havien anat al "Central Home", un local que estava força bé. La nit anava perfectament... fins que el Llorenç va caure a terra. Ningú sabia què li passava, però estava clar que no estava bé. Hi havia alguna cosa que no encaixava amb la realitat... Van estar deu segons sense fer res. Just abans de començar a donar cops de colze per obrir-se camí per tal de sortir a l'exterior i trucar com més aviat millor a una ambulància. A dins, els joves cremaven les poques hores de nit que els quedaven, aquell era per a ells un cap de setmana com qualsevol altre.

De cop, aquella nit va fugir de la ment de la Gisela. I la hi va envair una frase. Una gran frase. Una frase que havia llegit en un llibre temps enrere. L'última frase del llibre era: "Obre els ulls. Només així aconseguiràs fer dels teus somnis una realitat."

I la Gisela es va girar per poder veure els ulls de color mel del seu germà, oberts, mirant-la; i somrient. Era ell. Un altre cop. Per fi. El Llorenç havia tornat.