The First Of Autumn

Un relat de: deòmises

I

El fred en l'ànima,
Com la tardor dels dies
Que tot ho envolta.
D'on naixerà la pluja,
L'esperança de viure?

II

El cor de fulla
Sentirà la veu seva,
Plena de gebre,
Mentre el batec oblida,
I la cançó de l'àngel.

III

El somni és fràgil
En mans de nits en vetlla,
La mort més lenta.

Comentaris

  • quina es, la que pot ser lenta?[Ofensiu]
    Epicuri | 16-04-2008

    La mort o la vida?

    preguntar, preguntar-me sempre

    es la poesía una pregunta o una resposta?

    no es una pregunta tancada.
    Es oberta
    com una ferida
    que glaça l'anima.

  • F. Arnau | 16-04-2008 | Valoració: 10

    Després de comentar el darrer poema del mestre Antoni Casals (te'l recomane), he vist aquest teu i, com m'he adonat de que erne tannkes i un haiku, no puc passar sense fer-te un xicotet comentari, més encara després de la teua darrera eclosió poètica...
    Sóc un gran aficionat als Haikus, fins i tot participe des de fa molts anys al Premi d'Olot (dins de pocs dies penjaré els darrers reculls), i de sempre ho he considerat un bon exercici poètic, doncs no combregue massa amb la filosofia japonesa...
    Aquests teus els trobe molt ben trobats (com tot el que fas), i dir-te que continues ja sé que és innútil, doncs en el teu cas, el que moltes vegades et diria és que t'atures una mica...
    (És broma!)... Aprofita el filó de la teua prodigiosa creativitat!
    Una forta abraçada!
    FRANCESC

    PS Ací et deixe els enllaços amb una mostra dels meus Haikus:

    -MACEDÒNIA.
    -Ventall de Haikus.
    -Haikus dels núvols.
    -Nits estelades.
    -THÀNATOS.







  • Deixo pocs comentaris darrerement[Ofensiu]
    Antoni Casals i Pascual | 16-04-2008 | Valoració: 10

    però no podia passar per aquí sense aturar-me per aplaudir aquestes tankas i l'haikú que ens regales.

    ACP

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

305936 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978