Testimoni d'encàrrec [Segona meitat]

*


Em vaig encaminar a veure el causant de l'accident senyor Roc Roca. Vivia en una planta baixa. Vaig trucar. Em va sortir ell en persona. Portava uns pantalons curts plens de taques, una samarreta plena d'estrips que en el seu dia havia estat blanca i unes sandàlies un xic esparracades. A més a més, portava un got força gros i bastant buit; cosa que em va fer sospitar que ja se l'estava acabant.

-Senyor Roca... Roc Roca?
-Jo mateix! -em contestà una gran veuassa i un fort alè etílic.
-Voldria parlar de l'accident que va tenir...
-Amb el sòmines d'en Cristòfol Carreres.
-Sí, sí senyor!
-No hi ha res a dir.
-Oh! No hi ha res a dir, no hi ha res a dir... -vaig afegir amb aquell posat meu que tan impressiona.
-Ja ho vam aclarir amistosament. No hi va haver necessitat de fer cap paper. Com que ningú va prendre mal, ens vam entendre ràpidament.

Què voldria dir amb aquell "Ens vam entendre ràpidament"? No podia deixar-ho passar. Havia d'insistir fins que fos jo qui ho veiés ben clar.

-Amistosament?... -vaig dir amb un punt d'intriga.
-Sí, amistosament.
-Però... com d'amistós?
-Sis mil €uros.
-Sis mil €uros! Sis mil €uros! Això és una estafa!...
-Oi que sí? Ja m'ho va semblar que afluixava la pela molt de pressa.
-Però... vostè perquè va pagar tan de pressa? Més hauria valgut anar a judici... Li hauria sortit més barat... i més tenint en compte que ningú va prendre mal.
-Em sembla que hi ha una confusió -em digué en Roc Roca amb un to que demostrava molta paciència-. El que va pagar va ser ell. Només faltaria!
-Però... No va ser vostè qui el va atropellar?
-Ell estava parat pel semàfor... Però, per favor, passi i segui... Vol prendre alguna cosa?

No em vaig fer pregar. Vaig entrar a casa seva. Només entrar ja hi tenia el menjador; un menjador molt petit, quatre cadires i una taula amb un ampolla gairebé buida. Se'n va servir i digué.

-Vaja! Ho sento. No tinc res per oferir-li. Què estàvem dient?
-M'anava a explicar com va succeir l'accident -vaig contestar un xic rogallós.
-Ah! És veritat. Doncs, com deia, ell estava parat pel semàfor... però gairebé dins del pas zebra. Què havia de fer jo sinó caminar recte. Li vaig donar una puntada de peu i el vaig tombar. Això és tot.
-Això es tot?
-Home, no voldrà que li expliqui tots els detalls! Miri, de moment, per embrutar-me la sabata, li vaig demanar tres mil €uros. Com que protestava una mica, n'hi vaig afegir mil cinc-cents per no denunciar-lo.
-Això fa quatre mil cinc-cents €uros. Encara en falten mil cinc-cents.
-Encara no he acabat. Com que protestava una mica més, n'hi vaig treure mil cinc-cents més perquè no m'obligués a tenir de fer el "parte d'accident".
-Però... i els testimonis? No n'hi havia dos, de testimonis?... Què hi tenien ells a dir?...
-No! Només n'hi havia un... Un tal Alfred Febrer o Març... No recordo bé com es deia. També ens vam entendre ràpidament. Després de l'accident, ell i jo vam anar a celebrar-ho prenent unes cerveses i unes tapes.
-A celebrar-ho? -vaig preguntar-. A celebrar què?
-Home, només faltaria. L'Alfred Abril m'estava agraït.
-Agraït? -vaig preguntar mig marejat-. Agraït per què?
-En Cristòfol Curses perquè no testifiqués li va oferir mil €uros.

--- oOo ---

L'Alfred Janer començava a caure'm malament. Quina en portava de cap? Què volia d'en Cassimiru?

En Cassimiru havia de fer de testimoni d'un accident, del qual no n'hi havia constància. En Cassimiru havia d'anar a veure el senyor Hortensi Pruna, dir-li que sortia amb la seva filla Clàudia i dir-li que... Què li havia de dir? Al Mercedes no li havia passat res de res...

Aniria a veure l'Alfred Janer.

--- oOo ---

Així que vaig arribar a casa del senyor Janer, aquest em va rebre cordialment.

-Bon dia! El senyor Alfred Janer? -vaig preguntar.
-Jo mateix. Passi, passi, senyor Mas Portes.

Caram! Em va sorprendre molt agradosament el fet que em reconegués.

-Senyor Janer... el motiu de la meva visita és?...
-Parlar d'en Cassimiru Mir i Miró, veritat?
-Doncs... sí -vaig contestar mecànicament, mentre pensava veloçment una resposta més a l'alçada de les circumstàncies.
-Vostè dirà...

M'havia desconcertat. No sabia per on sortir.

-He de reconèixer, senyor Janer, que m'ha sorprès que m'hagi reconegut... Encara que ja sé que l'assumpte dels quadres ha ajudat a donar-me nom...
-Quadres?... Quins quadres?... Està bé, deixem-ho córrer! Senyor Mas Portes, jo sé qui és vostè perquè vaig seguir en Cassimiru fins al seu despatx.

El meu ego va tenir un gran desengany. Em vaig sobreposar com vaig poder i vaig preguntar, fent ús del meu estoïcisme:

-Si és així, podrem parlar sense embuts.
-Senyor Mas Portes. En Cassimiru i jo som amics des de ben petits. L'aprecio molt. També aprecio molt la Clàudia Pruna i... per què no, el seu pare, el senyor Hortensi.
-I què significa la comèdia de l'accident?
-Vaja! Com ho sap que és una comèdia?
-He parlat amb en Roc Roca. Uns quants accidents més com aquest i es converteix en Roc Rocafeler.
-És veritat. Hauria d'haver-me inventat l'accident. Però casualment vaig presenciar el d'en Roca i en Carreres i vaig voler aprofitar la situació.
-Encara no l'entenc. Què espera que faci en Cassimiru?
-Ja li he dit que som molt amics. Me l'aprecio molt...
-Sí! Sí! I la Clàudia, i el seu pare...
-Deixi que acabi d'explicar-ho. La Clàudia -que dit sigui de passada està com un tren-, està enamorada d'en Cassimiru. El senyor Pruna, encara que no ho sembli, també l'aprecia molt. Volia provocar que donés el primer pas i després tot aniria sobre rodes.
-Pobre Cassimiru -vaig sospirar-. S'ha d'armar de força valor per a fer un pas així.
-Senyor Mas Portes, no pateixi per en Cassimiru. Tant la Clàudia com el senyor Hortensi ja saben de l'estratègia per a fer-lo decidir.
-Però, senyor Janer, vol dir que calia tota aquesta farsa?...
-Cregui'm, senyor Mas Portes, en Cassimiru és un cas com un cabàs. Es desfà per la Clàudia, però és incapaç de dir-ho.
-Ja, però...
-No pateixi. És un bon amic. El conec. Ho farà tot tal com ho tenim planejat i...
-Se'n sortirà? -vaig afegir, ple de confiança i desanimat alhora.
-I tant que se'n sortirà! S'ho mereix, encara que sigui un tiquismiquis, és molt bon noi.
-No ho veig clar... No ho veig clar...
-Què és el que no veu clar?
-Per què li complica la vida amb el Mercedes. No en feia cap falta.
-Ja li he dit que es molt tiquismiquis. Si té el valor de dir al senyor Hortensi que van agafar el Mercedes sense el seu permís... li costarà menys de dir que surt amb la Clàudia.
-Veig que ho tenim molt ben planejat -vaig reafegir amb un "ho" de complicitat.

--- oOo ---

Decididament l'Alfred Janer em queia molt bé. Des del primer moment que vaig notar que era un bon "paio" i que anava de molt bon "pal".

Estava esperant la visita d'en Cassimiru Mir i Miró. Satisfet de la meva sagacitat. Un altre cas solucionat amb rapidesa. Últimament se'm donaven força bé els diferents afers que se'm presentaven.

Així que el tingués al davant, li diria: "Senyor Mir i Miró, no pateixi; faci el que diu el seu amic, gran amic, Alfred. Tot anirà bé".

Seguidament li passaré la minuta. El que no li diré pas és que el requeriment -per la denuncia no presentada- no el rebrà pas. Ja s'ho trobarà...

Em vaig aixecar, vaig anar fins a la nevera, vaig treure la gerra de l'aigua de l'aixeta amb unes gotes de llimona i li vaig afegir unes gotetes d'anís. S'havia de notar que el negoci funcionava i ja em podia permetre alguns petits capricis.

Ah! quina satisfacció dóna la feina ben feta!

--- oOo ---




Començat el dijous, 26 de juliol del 2007
Acabat el dilluns 30 de juliol del 2007
Revisat per MaGaMa el 27 i el 30/07/2007