Terror

Un relat de: deòmises
París, 1794. Caldria imaginar unes llambordes brutes per la pluja dels darrers dies, i una plaça plena a vessar de cridòria i de ràbia. Hauríem d'afegir-hi, en aquest escenari, la roba llardosa i les boques esbatanades, desdentades o amb queixals corcats, de la gent que només tindria la intenció d'abandonar aquest lloc si la funció programada i promesa s'esdevé. I no hi ha dia que falli aquest binomi, que ha trobat un camp adobat amb l'arribada de Robespierre i els seus acòlits: sang i fetge. Un cop testimoniat aquest fet, les aigües tornen a calmar-se i els carrers acullen els mesells xais transhumant en absència de motivacions, els mateixos que, uns minuts enrere, eren lleons famolencs excitats per la presa.

És per aquesta raó que, paradoxalment, el silenci sepulcral ara mateix és l'únic so present en tota la ciutat: el cap, separat del cos amb violència, ara té un aspecte esperpèntic. Les fibres sangonoses recorden que, fa uns instants, aquesta testa formava part d’un conjunt que no tornarà a ser. És impossible reconstruir un home —o revifar-lo— quan ha estat besat per la mort. Encara que sigui un simple rodamon o un individu de summa importància. Aquest cop el destí ha volgut que sigui el darrer cas. En dates convulses per a la capital francesa, aquesta classe social és la que les passa més magres, des de la caiguda de la Bastilla, ara que el Regnat del Terror s’ha apoderat dels ànims de tothom.

Calia fer cau i net, i el millor mètode és el de les mesures dràstiques. La caterva reclama sang i les execucions proliferen als espais públics. No és primmirada en rang ni en sexe, tot traïdor ha de ser exterminat amb la màxima eficàcia i promptitud. Qualsevol ensopegada pot ser motiu de condemna; tant se val ser víctima o degollador. Perquè aquest darrer també pot entropessar i caure entre les rodes del carruatge, que són igual d’efectives que la fulla extremadament esmolada de la guillotina. I les execucions del Comitè s’ajornaran, tot esperant que arribi un nou botxí.

Comentaris

  • Disculpa'm, Deòmises: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 01-05-2021 | Valoració: 10


    He anat massa a corre cuita, la qüestió d'aquest relat. Realment has fet un bon relat "històric", "biogràfic" i de "terror". Ja que, l'històric té tota l'acció.
    Has narrat un relat històric ple de terror, temps de Robespierre.
    L'únic que m'ha fet enganyar-me en el de "biogràfic", que no és igual.
    M'ha agradat com ho has plantejat.
    Enhorabona i res més.
    Cordialment.
    PERLA DE VELLUT

  • tot acaba[Ofensiu]
    marialluïsa | 01-05-2021 | Valoració: 8


    Una bona mostra de l'ambient de l'època del terror, com ja anticipes en el títol, durant el mandat de Robespierre. Fins i tot es pot copsar la olor dels carrers plens de misèria i mort.
    Descrius, des d'un narrador càmera, una execució de tantes i com la sort pot canviar de bàndol en qualsevol moment. Magistral.

  • Robespierre. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 01-05-2021 | Valoració: 10

    Sí, molt bé, és de terror. A més de ser històrica, però de "Biogràfica", no li veig ni la punta, ni el final, ja que Robespierre, és del segle 18. Robespierre (1758 - 1794).
    Com pot ser biogràfica? Si ja han passat més de dos segles.
    Salutacions

  • Relat rebut[Ofensiu]

    El teu relat entra a concurs, gràcies per participar.

    Comissió XI Concurs ARC de microrelats

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

353 Relats

956 Comentaris

272441 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978