Ícar

Un relat de: franz appa
De la meva ira i la meva pietat

Només queden vestigis.

La meva veu ressona sobre l’abisme,

Per a qui la vulgui escoltar.

Però de les meves mans només neixen

Caramulls de neu com cignes de sang.

La meva llum vinclant-se dins el vent

Recrea diminuts dies de joia càlida.

Però res no esvaeix la meva foscor,

Llevat de la meva memòria excitada:

Cercles de núvols sota cels grisos,

Esclats i brams i aurores ertes.

Alguns símbols del temps

Espargits per camps assedegats.

També queda un vague rancor,

Però l’odi s’escapa com el fum

De l’amor que s’apaga al cendrer.

El mar salvatge esborra les petjades

I a les crestes de les onades nedo

Perdut, ple de nafres, sense rumb.

Pesa el silenci encauat a les muntanyes,

I en el fuet del vent es perd el seu batec

Com un moixó exhaust que s’ha adormit.

Comentaris

  • Per què Icar?[Ofensiu]
    Jordi Abellán Deu | 19-03-2014

    És el fracàs d'Ícar al voler arribar al sol el que genera aquest odi que neix de l'amor?

    Si ell va seguir una ambició... ¿impossible? com a recompensa de la caiguda tan sols queda amargura?.

    Jo no ho crec. De les cendres de l'amor reneix, ja que estem mitològics, com l'au Fènix el propi amor. No pot ser d'altra manera perquè si no caminem cap a la anihilació.

    Més enllà de la meva apreciació personal, el poema m'agrada en la forma i la paraula.

    Jordi

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167747 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com