Cercador
Besllums.22
Un relat de: franz appa- Compartir:
Entre les clapes de llum de sol apelfada per les catifes de fulles mortes
que la humitat anava reduint a matèria sense forma, sense història.
Dins la fageda cada arbre emergia cap al dia buscant el seu lloc
a la corona que les altes, invisibles capçades, teixien.
I mentre sèiem sobre les arrels tortuoses o les roques molles,
escoltant les llunyanes passes i crits de menuts exploradors distrets,
pensava com cadascú de nosaltres era també el bosc,
una veu que agrupa generacions i ciutats i terres,
i tanmateix no deixa de tenir la seva veu distingida de soca-rel,
afegint la seva pròpia llum a la policromia de l’únic cel.
El dolor encara no havia arribat, vindria més endavant,
però ja sentia la pulsió ominosa de la seva presència,
una heràldica crònica dels dies grisos i les habitacions blanques,
i em vaig preguntar si la meva veu s’esmorteiria aviat.
Vaig veure aleshores el gran faig, o millor diríem el vaig copsar,
com potser podria haver-ne copsat qualsevol.
¿Per què només aquell faig que, bé que majestuós,
només era un entre molts altres?
No sé encara quin era el seu misteri, com i per què
vaig atansar-m’hi i en un murmuri contrit vaig parlar-li
i vaig abraçar-lo.
No sé si li demanava ajuda o perdó.
Comentaris
-
Ets un crack[Ofensiu]besllum | 27-12-2014
Seriosament, és una canya llegir-te! Nivellarro!
:-P -
Franz[Ofensiu]Gabriel M. | 17-02-2014 | Valoració: 10
Un gran poema amb molt belles imatges i acurades paraules.
Preciós de bon de veres.
Una abraçada. -
gràcies franz ![Ofensiu]joandemataro | 16-02-2014 | Valoració: 10
per comentar i per compartir poesia, sensacions i somnis
una abraçada des de mataró
joan -
El faig respondrà, però no ara;[Ofensiu]allan lee | 29-01-2014
potser, més endavant, en univeros altres,
on la esmicolada sorra de la platja
fa un trencadís amb l'impronta que un dia
les nostres mans l'amanyagaren;
en un espai de vent càl.lid, i rosada,
on hi ha la llum del faig, tota amarada
del dol nostre, la seva saba;
el perdò atorgat, l'amor estrany
que els arbres guarden i que no podem
conéixer, tal com som ara.
Quina gran poesia, estimat Franz. Em trec les sandàlies.
-
Mare terra[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 28-01-2014 | Valoració: 10
Com els indis, on la terra, la natura i l'home són tot un. Tots formem part del mateix entorn. Els faigs de Santa Fe, també. I tot aquell preciós paratge, de fulles amagadores d'arrels i roques traidores, un delit per la vista i les cames del bon passejador. Un poema de reflexions profundes. How! Una abraçada.
Aleix
-
molt fondes reflexions...[Ofensiu]joandemataro | 28-01-2014 | Valoració: 10
escrites amb gran mestria i riquesa, franz
a mi m'has dut fins aquell faig, però no li penso demanar perdó ;-)
salutacions des de mataró
joan
Valoració mitja: 10
l´Autor
150 Relats
933 Comentaris
168287 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90
Biografia:
Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes
Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.
El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:
(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.
Correu a: antiartistes@gmail.com