Tal dia farà un any, però ara tot encaixa.

Fa just un any que vaig escriure el relat biogràfic i social "Degustadors de sobres de les consumicions, a les terrasses dels bars?", publicat el 07-08-2017. Hi exposava una anècdota intranscendent però enigmàtica, i l'acabava aventurant-ne una explicació més o menys plausible, que els comentaris de Wynelland, Montseblanc i Mena Guiga van enriquir amb les seves interpretacions alternatives.

Per als qui els faci mandra localitzar el relat, els en faré cinc cèntims. El context era l'obligat canvi d'hàbits en agost, per les vacances dels establiments freqüentats la resta de l'any. En concret, em referia a un dels pocs bars oberts prop de casa, amb tauletes al carrer, on em prenia el cafè amb llet del desdejuni. Se situava en un dels quatre xamfrans d'una cruilla de carrers relativament estrets: aquests del barri d'Arrancapins de València faran, més o menys, la meitat dels de l'Eixample de Barcelona. El fet va esdevenir-se un matí que em vaig asseure de cara al bar (és a dir, d'esquena als cotxes aparcats en bateria), perquè a l'altra banda d'aquella tauleta desocupada hi havia un got mig ple de cafè. Ja em va estranyar que el cambrer no se l'endugués quan em va servir a mi, però el que em va picar la curiositat va ser que un vianant es va deturar davant la tauleta, va prendre el got de cafè, en va fer un glop i va seguir el seu camí. No acaba aquí la història, perquè uns deu minuts més tard va tornar i se'l va acabar.

Avui n'he trobat l'explicació. Assegut a la terrassa, aquest cop mirant la cruïlla (és a dir, d'esquena al bar), no he prestat massa atenció a un client que, dues tauletes més enllà, es prenia un cafè llarg (si era un cigaló, no ho sé). Però quan he vist que, deixant el got encara prou ple, s'aixecava i es plantava al mig de la cruïlla, fent senyals al cotxe que s'apropava lentament per un dels dos carrers, segurament perquè el conductor buscava on aparcar-lo, ja m'he fet càrrec de la situació: l'home gesticulant ha assenyalat una plaça buida en la bateria de cotxes que llindava amb les tauletes del bar, el cotxe l'ha ocupada sense cap problema i el conductor, abans d'abandonar el lloc per proseguir el seu trajecte a peu, li ha donat unes monedes. Llavors m'he adonat que l'espontani auxiliador era un home de mitjana edat, vestit amb samarreta i pantalons curts, com fa un any, però sense gorra. Faig aquesta precisió perquè en castellà en diuen "gorrillas" (recollit per la RAE) als qui es guanyen la vida amb aquesta activitat, però no conec l'equivalent en català.