Tabals en la foscor

Tanco la porta de la botiga amb inquietud, mentre la persiana davalla. La premonició d’un fenomen ja viscut m’estreny l’estómac i encongeix el cor. La lluna, esporuguida, ha fugit amb el darrer client de la tarda i la tempesta s’intueix entre la gama de grisos que separen el cel i la terra.
Camino per un carrer nebulós i enrarit . L’únic so, el trepig dels meus peus damunt les rajoles. La llum és escassa. Les fulles que despullen els plataners em ronden quan, de cop i volta, el carrer queda ofegat en la foscor més obscura. Heus aquí el més temible dels meus malsons. La por em paralitza de cap a peus. Aquest instant de paüra és real com la nit que m’envolta. La intuïció l’ha encertat una vegada més. M’encongeixo dins la jaqueta, sota la bufanda i un tremolor em perfila una ganyota al rostre.
Sento el cor bategar a les temples i la boca eixuta. Un sabor amargant i ranci reglota entre la llengua i les dents. Incapaç de moure un sol múscul, tinc la certesa d’una companyia propera. La angúnia de palpar un cos sòlid em manté les mans a les butxaques. Una fogonada travessa l’univers i esberla el foscam anunciant l’imminent diluvi. Decideixo avançar a les palpentes trepitjant els panots amb cura. Entre passa i passa un alè calent s’empelta al panxell de la cama dreta. Un crit d’esglai queda adherit a la gola.
En tot el trajecte recorregut ni un sol cotxe. Una senyal demoníaca?
I m’obligo a caminar a un ritme més àgil carrer amunt, quan un segon llampec anuncia la proximitat de l’aiguat. La ceguesa persisteix, un frec al braç esquerra. Un tabal punyent ressona a les façanes laterals. Una esgarrifança em travessa el cos de dalt a baix. Intento un darrer esforç en enllestir les últimes passes. Palpo les claus a la butxaca i les estrenyo amb fermesa i confiança mentre el món s’obstina en ocultar-ho tot. Un llampec oportú em permet d’encertar el pany de casa.
Però aquella escalfor a l’alçada de la cama em recorda que no estic sola.