Succionadora de...

Exacte. És exactament el que esteu pensant. Si aquesta és la joguina més venuda aquest Nadal, alguna cosa falla. I falla molt. El que sempre s’ha fet amb la punta dels dits, cal que ho faci un aparell electrònic? I qui diu la punta dels dits diu... ho tinc a la punta de la llengua! Jo em pregunto, hem perdut l’habilitat per aconseguir el que sempre s’ha resolt entre humans? Ens hem tornat graponers? Com és possible que el contacte de la pell amb la pell sigui substituït per l’extrem d’un orifici xuclador accionat per una maquineta a piles? On s’és vist que la silicona, o qualsevol plàstic, sigui millor que la dermis humana escalfant deliciosament? Ens estem tornant robots insensibles? Per no parlar de l’ambient, acollidor, íntim, amb que cal envoltar-se per assolir el millor resultat. Ara tot són presses, que cal estar sempre a punt per a qualsevol cita a cegues, i disposats a donar la imatge més transgressora, s’ha perdut el glamur, la insinuació estimuladora, quina llàstima... Però jo no em resigno, què carai, i ara us explico el que us farà llençar la succionadora més enllà d’on es pon el sol.
En primer lloc, cal trobar el botonet de marres (a mi m’agrada més titllar-lo “de farres”). Si us plau, no activeu el Google Maps, que no el trobareu... El més assenyat és deixar-vos guiar (que no, no es tracta de prémer el botó “iniciar”, com recoi us ho haig de dir!). Que sigui l’altre qui us agafi la mà i us la meni fins on ha de fer la feina. Sí, sí, que n’hi ha que encara el busquen, ni que fos l’olla plena d’or de l’arc de Sant Martí! Que qui us fa confiança us condueixi allà on localitzareu l’objectiu, deixeu-vos fer i de seguida reconeixereu el terreny: tovet com el pa de pessic, diminut com un pèsol, rodonet com una llentia. Si noteu un estremiment en qui us fa de guia, és que, calent, calent, ja hi sou, heu arribat a la vostra destinació (no, estalvieu-vos de qualificar amb cinc estrelles la qualitat de l’aplicació que us ha dut a la meta, colla de tecnoviciats...).
Una vegada situats, ara cal anar amb molt de tacte, i mai millor dit (dit de la mà, és clar). Estem parlant d’una pell ultra sensible, i el fregament ha d’estar sota control microscòpic. La lubricació és altament recomanable, sinó el fracàs està garantit. La meva àvia, una avançada al seu temps, sempre deia, “la pell, fins la dels plecs més amagats, ha d’estar sempre fresca com una rosa”.
I ens feia unes fregues que t’amorosien el cos com si t’acaronessin les plomes d’un àngel: premia suaument, passava la mà ben plana i la movia circularment que era una pura delícia, amb aquells palmells blanquíssims desgastats de tants anys. Xuclar? Això ho creia propi dels pops que tot ho endrapen! I si qui xarrupa és un giny electrònic, aleshores la iaia m’hauria estovat amb el cullerot com si un marcià hagués envaït la seva cuina tafanejant la recepta de les seves increïbles croquetes de carn d’olla.
El ritme, en qualsevol tracte amb la pell per enmig, és essencial. Estem parlant d’un “crescendo” subtil, amb una mà fent la feina i l’orella ben parada per veure com respon l’altre. En això, la maquineta de marres és un desastre. Com és que duu velocitats? Com si fossin les marxes d’un cotxe? Apa, vés prement el piu, posa primera i carretera i manta, mare meva, quina colla de sapastres, quina fredor! A nosaltres, els humans de carn i óssos, ens agrada anar a poc a poc, mooolt a poc a poc, ara prement aquí, ara resseguint allà, lliscant més a munt, perfilant més avall, un punt d’humitat que tot ho suavitza, i deixar que la naturalesa respongui. A mesura que el contacte es va allargant en el temps, la pell aprèn a conèixer qui la tracta amb tanta cura i et torna amb escreix el que tu li dones amb tot l’acaronament imaginable. On hi hagi una epidermis sensibilitzada, múscul sota control, i tendresa a dojo, deixeu-vos de maquinotes accionades per bateries que et tiben la pell amb la mateixa gràcia de qui es beu un cacaolat amb una palla.
Si, malgrat tot, seguiu fidels a l’andròmina xucladora, feu el fotut favor de no compartir-la per a res del món, a veure si encara agafareu una merda, cordills! Renteu-vos sempre primer les mans, millor després d’una dutxa reparadora, amb l’aigua ben calenta, que així deixa el porus ben obert. Només així la succionadora dels punts negres de la cara funcionarà a la perfecció, recordeu-ho. Ah, que no se m’oblidi, sobretot seguiu fil per randa el que us he posat per escrit només fent ús dels vostres dits, a veure si hi haurà algun eixerit que, abans de llençar-la a les escombraries, rellegirà el text entre línies i s’empescarà una utilitat que no toca per a la succionadora i prenguéssiu mal. Bones Festes!.