Sopars multitudinaris a Santa Susanna.

Fa uns trenta anys, estiuejant a Platja d'Aro i passant per davant d'una d'aquestes agències orientades als "guiris" (en aquell temps eren majoria els belgues), amb breus sortides per veure i viure la Barcelona nocturna, curses de vedells més o menys braus, tornejos de cavallers medievals i pantagruèlics sopars amb vi a dojo, la meva companya i jo vam tenir el caprici de contractar aquest últim servei, sobretot per curiositat. L'autocar (no cal dir que nosaltres erem els únics nadius) ens va dur a Santa Susanna, fins a una masia-bar ampliada amb una immensa nau que era el restaurant-menjador. Hi havia altres autocars procedents dels principals enclavaments turístics de la costa i darrera del nostre en van seguir arribant més.

Les dues construccions esmentades estaven separedes pel pati d'entrada des d'on s'accedia al bar i al menjador. En el centre, l'atracció era una font-sortidor de pedra artificial, i m'haureu de permetre que supleixi amb força imaginació allò que la memòria ja no pot garantir (quina llàstima, de no haver-nos endut la càmera fotogràfica!): de dalt de tot brollava vi negre, que anava caient en cascada sobre dues o tres plataformes rodones; el de la inferior rajava per una mena de gàrgola i els degustadors en bevien interceptant el raig amb un got metàl·lic subjecte a la font amb una cadeneta; el que no acabava engolit pels bevedors queia en una pica des d'on suposo que era bombejat fins al brollador superior, recomençant el cicle. Nosaltres no el vam tastar, però no costa gaire d'imaginar com en devia estar, de picat, aquell vi que s'oxigenava contínuament.

Això només anava d'aperitiu, perquè el menjador era ple de llargues taules col·locades transversalment i crec recordar que ja estaven parades amb dues ampolles d'aigua mineral de litre i mig, una de litre de vi negre i una altra de vi blanc, dues cistelles de pa i dues plàteres d'amanida, tot això per a cada vuit persones. Els primers plats servits a taula eren entremesos (més mortadel·la que pernil, ja us ho podeu imaginar) i de segon no recordo si van servir un quart de pollastre o dues llonzes rostides. Després de les postres (potser una copa de gelat?), se'ns va demanar que anéssim sortint a la terrassa, on ja sonava la música per als qui volguessin ballar. En aquest moment, mentre la majoria de la gent desfilava cap a la terrassa, va començar l'autèntic espectacle, que no es va produir a fora sinó dins del menjador.

De primer, aquells que no n'havien tingut prou amb la beguda que els va tocar, van anar recorrent les taules amb un got a la mà, a la cacera d'alguna ampolla on encara quedés un culet de vi per omplir-lo. Però poc després, quan totes les ampolles ja eren buides, molts seguien explorant el territori i directament escuraven tots els gots on hi hagués dos dits de vi; en deu minuts en va desaparèixer qualsevol rastre. Passada una hora i mitja, ja de tornada cap a Platja d'Aro, els qui no dormien se'ls notava força més comunicatius que a l'anada. I, com que l'alegria es desbordava, en tot el trajecte no van parar de cantar aquella cançoneta tan bonica de Manolo Escobar "¡Que viva España!".