Somiadors d'una nit que diuen que era encantada

No sabria dir-te quants desitjos va demanar, però el cel la conduïa fins a fronteres que jo encara somio en trepitjar.
Noia de poques paraules, la que sempre va a missa com a bona mossa deia la canalla del poble, es perfumava amb mentides inventades per ella mateixa.
Educada, ordenada, bona estudiant, els seus pares pensaven que tenien la filla perfecta, en canvi ella, que es negava els jocs i els somriures espontanis per ocasions que mai tenien una arribada pensada, vigilava que la felicitat no arribes per por a defraudar a persones que no sabien ni qui eren.
Les notes del piano arribaven fins la seva habitació, sabia perfectament qui el tocava, cada divendres a les cinc de la tarda just uns minuts abans de berenar, la seva mare tocava el piano per treure les penes que contenia des de feia molts llargs anys.
La Gina cada poc que la sentia tocar sentia ràbia, potser impotència de no poder fer el mateix que els demés vailets, però encara això, es recuperava dels nervis i tornava a ser la noia freda de sempre, la que te por a parlar, la que no abraça perquè sap que mai l’abraçaran.
Un dia que la Gina caminava pel poble tot observant la neu de les teulades va topar amb l’home del quiosc d’en front. Espantada va quedar-se’l mirant fins que ell parlà :
-Quin ensurt t’has endut eh bonica! Estàs be ?
Ella va seguir callada, es moria de ganes de parlar però no podia, estava massa nerviosa com per afrontar aquella pregunta.
-T’he vist forces cops venir a comprar el pa pel matí, com et dius maca ?
-Em dic Gina ...- va respondre tímidament.
-Be Gina, t’agraden els caramels ?
-Si, però no em deixen acceptar de desconeguts.
L’home va riure.
-Qui t’ha dit que anava a regalar-te un ?- va preguntar-li l’home entre rialles.
Ella va callar.
-Bé noia, saltant-me aquesta última pregunta, et regalaré un caramel.
-Ja li he dit que no el podré menjar- va interrompre la Gina.
-Tranquil•la, el que et donaré no caldrà que te’l mengis, tan sols hauràs de...
-Senyor ja es massa tard, disculpi però he de marxar, m’esperen a casa.
-D'acord Gina, ha sigut un plaer, però si canvies d’opinió el trobaràs aquí sobre la vorera, si ho rumies i decideixes agafar-lo, corre, un caramel màgic mai es queda en el lloc on l’han deixat per últim cop.
-Màgic? no crec en aquestes coses.
-Doncs hauries de fer-ho, encara que mai ho hagis dit a ningú, mai has somiat en un món on tot és diferent, on totes les fragàncies i textures són juntes, on tots els cels són dels colors que prefereixes ?
-Ja li he dit que no crec en aquestes coses.
Després d’això, la Gina va marxar a poc a poc, esperant que l’home marxés per poder agafar el caramel sense deixar malament el seu orgull. Just quan l’home va marxar, la Gina va corre a agafar-lo.
Només arribar a casa, va pujar les escales que la conduïen fins la seva habitació, en arribar va seure sobre el llit de llençols blancs i va mirar-se el caramel fixament, rumiava sobre el que li havia dit aquell home tan misteriós, va pensar en com podria arribar aquell món que tan anhelava si no el podia menjar.
Llavors el seus pares varen entrar per renyar-la pel seu retard.
La Gina, espantada, va agafar el caramel, però el seu pare ...
-Gina que fas amb un caramel? qui te l’ha donat?! ja saps que et tenim prohibit agafar coses de desconeguts! done'm el caramel va ...
-No te’l donaré!- va respondre cridant.
-Però qui et penses que ets per parlar d’aquesta manera al teu pare, beneita !
Llavors la seva mare intentà agafar-li el caramel, la Gina es resistia però de cop el caramel volà pels aires difuminant una paraula:

SOMIA

La Gina tan sols llegir-la, sense voler va somiar en agafar el caramel... però abans d’això... Un home amb una roba molt peculiar, sortí d’una porta imaginaria que creà la Gina per treure-la a ballar. El somni de la Gina es complí... Ella volia ser ballarina, però els seus pares no varen quedar-se quiets i van acostar-se a l’home bruscament perquè deixés a la seva filla. Llavors deu follets apareixeren en l’habitació envoltant als ballarins embogits.
La bellesa d’aquella imatge no es podia pagar amb res mes que no fossin els somnis de la Gina, aquesta reia i cridava feliç per fí, després d’uns segons un home situat al costat de la porta de la seva habitació li digué :
-Vine Gina, encara hem de viatjar fins al teu món- va dir l’home del caramel.
Va ser doncs quan els follets deixaren pas a la Gina mentre els pares d’ella la miraven embadalits.
La Gina sense pensar-ho dos cops, va apropar-se a l’home i va estendre la seva mà fins la d'ell i marxà en la nit...
Ara encara, quan surto al balcó i observo el cel, em sembla veure-la ballant, deixant els seus rínxols d’or abraçant la nit, gronxant les penes dels infants que es senten perduts en un món que no és el seu.
Ara els somnis al poble són mes fàcils de somiar, ara la nostàlgia enamora als pobles enderrocats.
Diuen que una nena d’uns deu anys reparteix caramels daurats pel carrer als nens perduts que passen gana, tothom es pregunta qui és, Jo ho se. Que ho sabeu vosaltres?


SOU VOSALTRES SOMIADORS DE LA NIT ENCANTADA



ITACA