Estirada sobre el món

Un relat de: ITACA

La casa buida, els silencis destruïts, i la teva veu
Encallada en aquell passat que tan mal et va fer,
I el futur que t'intenta consolar.

Estirada sobre el món, tot et cau a sobre sense explicació,
I la pluja que mulla, no esborra les petjades d'aquells dies,
Tot gira, i tu tanques els ulls i segueixes veient les imatges
d'aquella dona que recorria els camins perduts.

Comentaris

  • la dona[Ofensiu]
    Lèvingir | 25-07-2006 | Valoració: 7

    que recorria els camins perduts, està bé, però les dones caminen sempre recta

  • Buff!![Ofensiu]
    annah | 07-02-2006 | Valoració: 10

    Feia tan i tant temps que no et llegia... perdona!jeje

    Un relat preciós... breu però ple de sentiments... i molt ben escrit!

    Continua sempre així!

    Anna

  • bon títol![Ofensiu]
    jacobè | 25-01-2006

    Per molts anys petita Itaca! Cada dia una mica menys petita...
    Com sempre, saps posar-te dins els sofriments de les altres persones amb paraules precioses. M'ha fet pensar, gràcies.
    cançó

  • sta molt bè[Ofensiu]
    L'ull de la subcultura | 01-01-2006 | Valoració: 10

    jejejej esta molt bè noieta, segueix així

  • Equinozio | 28-11-2005

    eisss itaca!

    M'ha agradat força, ja feia dies que no pujaves res i aquest es contundent.

    Equinozio

  • GUAI!!!![Ofensiu]
    cassigall blau | 28-11-2005

    Molt bonic!

    felicitats!

  • Es bonic.[Ofensiu]
    AINOA | 28-11-2005 | Valoració: 9

    Moltes vegades no podem entendre el sentit de las coses i el perque passen i més si ens han fet mal.
    Es fet un breu relat , pero en molta humanitat.
    Una abraçada noia.

Valoració mitja: 9.2

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ITACA

ITACA

122 Relats

334 Comentaris

135438 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:


Itaca, petita Itaca

que lliures els camins

amb la sensibilitat

a frec de pell.

Que et corprenen instants

i et solquen la teva ànima

ja que ets tota emoció

i la teva veu clama

ajut per a comprendre

el patiment i el dolor

que et deixen amb la solitud

en el camí.

Aprendràs a viure

i et desitjo des del blau

que aquesta sensibilitat

que portes amarada al cor

no la perdis per res

durant la teva caminada.

Que no et posis cuirasses

que acceptis el patiment

com a llisó

sense repartir cap culpa

i esbrinar des de tu

a on t'equivocares.

Un dia potser ens separarem

del lloc on ara

tenim espai comú:

Et quedarà el poema

que et guarirà els instants

on no comprenguis res,

et portarà al moment

i et recordarà fidelment

quan d'aquell en sortires.

Això és el que he pretès

transformar els mots

en un record

perquè els dies de maror

i de temporal

trobis recer a una illa

que has assumit de nom.

(Josep Bonnín segura) gràcies.