Histories d'amor

Un relat de: ITACA

Sense preocupar-me per l'hora o pel dia en què estem, observo la cara de l'infant que tinc just a la meva dreta, un moreno d'ulls de cel, que lluita per poder posar-se en peus, per així arribar tot solet a tocar el mar.
Sense preocupar-me pel temps o per si la setmana que ve he de marxar per treballar, contemplo l'home que tinc just a la meva esquerra. Sembla que vulgui tornar-me a enamorar amb aquella mirada de somni.
Tot just els veig. Tu, Serrat, acarones la nostra vida un cop més. A vegades quan les tenebres espanten als meus homes, els tres aprenem de nou belles històries de la teva música, així com, i n'estic convençuda, de la teva persona, bon amic nostre. I de nou tornar a començar.
Per a vosaltres, reis del meu regne, us explicaré una història que potser perdurarà al llarg dels vostres anys.
Quan jo me'n vagi, sovint sentireu a prop escalfor, potser una llum als vostres grans cors, o senzillament recordareu junt amb mi, des dels somnis, aquesta història que tot just acaba de començar:

Quan era joveneta, petites espurnes em van fer créixer i volar pel món amb catorze anys.
Tot mirant el cel, sempre imaginava que un món utòpic, anomenat "ITACA", s'amagava de l'obscuritat per omplir de bellesa i claredat la meva habitació.
I més enllà dels somnis i la nit, els teus avis, Isaac, procuraven que jo creixés sense ombres ni tempestes, només envoltada de margarides i móns que mai s'acabaven.
En aquells anys vaig descobrir, estimar, enyorar, però alguna cosa em deia que aquelles cançons em volien dir el perquè de tot el que em succeïa, el secret era ben senzill, anys després serien la millor abraçada per al meu cos i ànima.
Ara mateix mentre escric aquestes paraules, vosaltres dormiu, i en Serrat omple els espais buits del pis, i jo, amb la boca oberta, em sento feliç i orgullosa, temps després pensaríeu: orgullosa de què? Orgullosa d'haver nascut dona, de pertànyer a una terra, de tenir un "cantautor" per Déu. Però no ens oblidem de la part més important, no em podria sentir més orgullosa en pensar que, dia rere dia, us he dit a l'oïda que us estimo, que us admiro en tot el que feu, en cada badall i en cada somriure, per cada minut que passeu sota la llum de la lluna i us sentiu estels del cel infinit.
Encara em sembla veure aquelles rambles fins dalt de gent, d'aquells anys fins aquests no ha canviat gens, les meves passes segures, deixaven veure a una adolescent que sovint, si la miraves amb deteniment, te'n adonaves que ja era una dona.
Un dia que tornava de la platja, la teva avia em va explicar que havia arribat una carta per a mi. Només tenir-la entre mans, vaig poder comprovar que no duia segell, la meva intriga era cada vegada més gran, era tot molt estrany. En pujar al terrat, vaig seure en un racó d'ombra i vaig obrir la carta.
Sense ser conscient de la gran persona que tenia darrere, vaig veure el que hi havia escrit. El full era negre, i només hi posava, escrit en blanc, "Escriu els teus somnis", vaig quedar molt sorpresa en girar-me i veure la Josefina.
Era una dona d'uns setanta anys llargs, sovint, quan pujava al terrat, feia una parada al seu pis, que donava just al costat del pati. Cada dia pujava per aprendre històries d'amor, de pirates, de vides passades. El pis era molt petit, només entrar sempre buscava la màquina de cosir, era la cosa més significativa d'aquella casa, potser perquè les hores passaven i la Josefina cosia petons en comptes de coixins, potser perquè cada tarda al costat d'aquella màquina em deia:
-Pren-te la llet que és màgica -jo sorpresa em deixava embruixar per aquella llum que envoltava els meus catorze anys, i ella tornava a dir-me -És cafè de nena, Clara. Si te'l veus i balles una estona, descobriràs aquells tresors dels que sempre et parlo i, qui sap, potser podràs explicar algun dia aquest encanteri als teus fills.
Va arribar el dia en què vaig començar a escriure en aquell full negre tan estrany. Un dia, després de llevar-me a les quatre de la matinada, vaig agafar-lo i vaig plasmar en ell la meva utopia convertida en somni aquella mateixa nit.
Vaig somiar en una illa que, més enllà de les fronteres, guardava un lloc per a tu, et reservava carrers amb botigues blanques, on cadascuna s'obria al meu pas. Just passar per la primera botigueta, un home amb bigoti va sortir ràpidament, es va posar davant meu impedint-me el pas i em va somriure, després va marxar cap a la porta de la botiga, i va penjar un rètol on hi deia: "Somriu", em va resultar molt curiós i, com el rètol deia, vaig somriure un cop més. Vaig travessar força carrers i a cada pas que donava, el Sol m'acaronava i m'explicava com es deia aquell lloc. No vaig deixar-lo acabar la seva explicació, vaig preguntar-li:
-Estic a ITACA, Sol?
-Doncs sí, avui ha començat una nova etapa. Avui per fi has tornat al teu món -va dir el sol tot traient-se la suor del barret que duia per no cremar-se.
-Vols dir amb això, que algun cop abans he estat aquí?
-Oi tant, dolça princesa, no te'n recordes? Quan vas néixer venies a parar aquí totes les nits que somniaves. Tu, llavors nadó, vas captivar les mirades d'una gent que esperaven felicitat. Va passar el temps i vas oblidar aquest indret fins farà un any. T'estàvem esperant, ITACA.
Des d'aquell dia, van anomenar-me ITACA, vaig descobrir infinits carrers on eren residents els meus amors, la comprensió, la lluna, l'amistat, la família. Vaig parlar amb la meva vida de tu a tu, i passaren els anys i encara ara quan dormo, em sembla veure aquella illa encantada, on jo vaig néixer i vaig convertir-me en la dona que sóc ara.
Aquell somni plasmat en paper negre, va fer que estimes encara més la vida, que fos forta, que em convertís en una dona alegre i lluitadora, que no té por de dir el que pensa, que diu: "us estimo" amb la dolçor abraçada a la paraula.
Quan siguis més gran, escoltaràs de boca de la teva àvia la història del teu pare i meva. Ella et dirà :

"Les cantonades d'aquell carrer fosc, eren l'impermeable per a ella, frenaven en sec tota llàgrima dels ulls de la teva mare, com cada tarda amb pas mandrós i esgotat creuava el carrer badallant. Inexplicablement, sempre topava amb les mateixes persones, un home d'uns quaranta anys que no parpellejava en veure-la al seu davant, un altre que l'atemoria amb aquella mirada, "té cara de psicòpata", pensava ella. Me n'oblidava, també hi havia una noia molt maca. Aquesta sempre duia texans, i no passava un dia en el que, inexplicablement, no li sonés el mòbil just al costat de la teva mare, ella pensava "Ja hi som, el xicot", de cop el to de veu de la noia començava a pujar. La conversa cada dia es convertia en una guerra d'insults i crits.
Tot li era igual, sempre eren els mateixos. Fins que va arribar una tarda freda, la que va fer que tot comencés amb bon peu.
Anava preciosa, duia un barret negre d'aquests tan típics de llana, que deixava veure els seus cabells castanys arrissats. També un jersei de coll alt d'un marró claret, que li anava com anell al dit amb aquella faldilla negra. Aquell dia va decidir estrenar aquelles botes negres que tant van arruïnar-la aquell mes, la faldilla no massa llarga deixava veure unes cames llargues pròpies d'una model, i es que ho semblava, rei. Caminava com una princesa cap al semàfor encara vermell.
Els dos homes i la mateixa noia de sempre, i ella encesa d'ira, per la resposta negativa d'aquella prova per entrar a una empresa farmacèutica. Va creuar el carrer amb pas àgil, i mentre l'home, de mirada corrent, la seguia amb anhel. La mama se'l mirava de reüll, i cada vegada menys podia aturar els impulsos de començar a cridar com una histèrica. Va arribar a la vorera, va parar-se en sec, per així veure la reacció del pesat que tenia just darrere, i evidentment va parar com ella, llavors la fera va sortir:
-Puc saber què mires!? tu també vols dir-me que no encaixo? és això el que pretens? doncs ja n'estic ben tipa!
-I tu noia! vols deixar de cridar-li, ves on sigui i dóna-li un petó, cridanera! -va dir cridant en mig del carrer.
En aquell moment es sentia sola.
De cop i volta va girar la seva mirada, i va veure a un noi assegut a terra, tocava la guitarra, concretament "Paraules d'amor", d'en Joan Manel Serrat, la teva mare abans de començar la seva actuació no va poder evitar pensar lo maco que era aquell noi.
-Tu també en vols? tu! tu! tu... -no va poder seguir, ell la va interrompre amb un somriure a la cara.
-Ni en somnis hagués imaginat que ens retrobaríem així -va dir rient el noi.
-Ai Déu meu, el que em faltava! Què vols dir? -va preguntar ella intrigada, al mateix temps que embruixada per aquells ulls.
-Sóc la persona amb qui passaràs la resta dels teus dies, tindrem una criatura, tu li cantaràs aquesta cançó per adormir-lo mentre jo t'observo.
No va poder articular paraula.
-"Paraules d'amor senzilles i tendres, no en sabíem més, teníem quinze anys, no havíem tingut massa temps per aprendre'n, tot just despertàvem del son dels infants, en teníem prou amb tres frases fetes, que havíem après d'antics comediants, d'històries d'amor, somnis de poetes, no en sabíem mes, teníem quinze anys" -va cantar en Pau.
Llavors ella va morir de melangia. Eren antics amics d'institut, d'aquells quinze anys, on la cançó va regnar en les seves vides, va sorgir una història que va seguir nou anys després, en aquell carrer fosc i monòton."

-I aquesta es la història dels teus pares fillet, després d'aquella trobada al carrer, no van poder deixar d'estimar-se -et dirà l'àvia, catorze anys mes tard de la meva mort .
-Quina història d'amor tan maca àvia, és preciosa, no sabia que la mare i el pare s'havien conegut així -respondràs.

Després de que sentis la història explicada per la teva àvia, entrarà el teu pare tan alegre com sempre, i us preguntarà:
-Voleu que toqui la guitarra? cantaré "Paraules d'amor" -dirà amb els ulls brillants recordant aquells temps viscuts.
Llavors tu, Isaac, pensaràs en aquella guitarra i en tots els records que hauràs de
scobert, i com no... Somriuràs emocionat recordant-me.

Un dia, amb el teu pare, llegireu això, i et preguntaràs com sabia jo d'aquests dies, llavors una força d'illes encantades... us abraçarà i petonejarà les galtes, i veureu a una dona forta, orgullosa de la seva família, que passeja sobre els núvols tot observant les aigües d'ITACA.
Llavors Isaac, descobriràs un sobre on dins tindràs un full negre... ja saps la historia fill, mai no deixis de somniar.

Us estima i us recorda sempre, Clara.


Anys més tard, quan l'Isaac va complir quinze anys, la meva mare va explicar-li la meva historia, aquesta que acabeu de llegir. Mesos mes tard, el meu marit va ensenyar-li la carta, i tot seguit la varen llegir pare i fill, junts.
Van caure llàgrimes, ho sé, però crec que van ser de felicitat, com les que ara em cauen a mi, mentre els observo sobre un núvol, contemplant ITACA.
Aquella mateixa nit, el meu fill, com jo aquella nit que no havia pogut dormir, va agafar el full negre, i va escriure de part seva i del seu pare.
Somniar tots tres en aquelles histories d'amor, i sí, en cada somni els meus homes van poder estar amb aquella dona que va donar-ho tot per la seva família, aquella que va néixer i va viure en dos móns plens de felicitat i de cançons, i així vam dormir tots tres junts la resta de les nits, recordant que somniàvem, escoltant "Paraules d'amor".


Comentaris

  • Preciós[Ofensiu]
    somriure | 07-12-2005 | Valoració: 10

    Gràcies per relats com aquest, per la teva sensibilitat per contar histories que ens ajudem a continuar desitjant somniar i creure en els sentiments quan ja no ens queden ganes.Petonsssss

  • Paraules d'amor[Ofensiu]
    jacobè | 31-10-2005

    senzilles i tendres, no en sé més i tinc trenta anys. Passi el que passi, visqui el que visqui, segueixo somiant en històries com la teva, i sobrevisc amb les cançons d'aquests autors maravellosos que tenim tan a prop.
    Senzilles i tendres als quinze, als trenta i als seixanta.
    Una història preciosa, Itaca.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ITACA

ITACA

122 Relats

334 Comentaris

135361 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:


Itaca, petita Itaca

que lliures els camins

amb la sensibilitat

a frec de pell.

Que et corprenen instants

i et solquen la teva ànima

ja que ets tota emoció

i la teva veu clama

ajut per a comprendre

el patiment i el dolor

que et deixen amb la solitud

en el camí.

Aprendràs a viure

i et desitjo des del blau

que aquesta sensibilitat

que portes amarada al cor

no la perdis per res

durant la teva caminada.

Que no et posis cuirasses

que acceptis el patiment

com a llisó

sense repartir cap culpa

i esbrinar des de tu

a on t'equivocares.

Un dia potser ens separarem

del lloc on ara

tenim espai comú:

Et quedarà el poema

que et guarirà els instants

on no comprenguis res,

et portarà al moment

i et recordarà fidelment

quan d'aquell en sortires.

Això és el que he pretès

transformar els mots

en un record

perquè els dies de maror

i de temporal

trobis recer a una illa

que has assumit de nom.

(Josep Bonnín segura) gràcies.