Cercador
La vida es bella
Un relat de: ITACANo trobeu que a vegades la vida no es tan complicada ? segons el moment, només analitzem les coses dolentes, i clar es normal, lògic, un ocellet encara em diu a cau d'orella que la 'vida es bella''.
Aquesta tarda només sortir de la porteria per anar a comprar el pa, la alegria d'aquell home amb aquell ram de flors a la mà, m'ha sorprès dibuixant-me els dibuixos que soc incapaç de dibuixar en els rostres dels demés ... quin embolic, encara no se que he sentit, però només tancar els ulls i pensar-ho uff ric !
Aquell home amb flors anava al castell on residia la seva estimada, cantava cançons d'enamorats i arrossegava la felicitat per allà on sigues.
Mes tard segons després ... el so d'una cançó m'hipnotitzà ... quina tranquil·litat ... harmonia ... dues dones navegant sobre una barqueta recorrien Venècia declarant el seu amor a les estrelles, si haguéssiu vist aquella escena, era tan preciosa, se les veia tan segures de si mateixes que feia goig observar-les.
De cop l'aigua, la barqueta, les dues dones desapareixeran disfressant el meu pensament de dubtes estranys, però encara això ben dolços .
Ostres, però qui devien ser aquelles parelles ? milers de parelles saltaren del cel fins el passeig, tots provenien d'una època diferent, tots majestuosos, les dones mostrant la seva bellesa amb aquells vestits que no les deixaven respirar ... tots ballaven un vals, un vals que s'allunyava deixant veure a un nen petit amb un tamboret de joguina. Aquest sonava com un de veritat, voleu dir que no ho era?
El nen amb un somriure d'orella a orella caminava pel carrer fent sonar la seva infantesa, darrere d'ell estaven els meus amics, darrere d'ells els noms dels països que m'havien fascinat, encara mes endarrere la meva dolça mar, just al seu costat una musa anomenada ITACA portava en braços la seva filla 'Llibertat'', de la mà de la menuda criatura la corda de la cortina amb la que tancaria l'espectacle . De cop la nena amb delicadesa tirà de la corda vermella, unes cortines roges que cobrien el cel s'endugueren a l'home enamorat, a les parelles ballarines, al músic del tambor amb cara d'infant, al món, a la mar ... a la paraula que tots anhelem, a la musa que vaig aprendre a estimar ...
Se perfectament el que em volien dir, el dia era trist, però les belles coses sempre queden, els bons records, les bones fragàncies, els somriures que tens que arravatar a la gent que estimes, tot pot canviar a millor. Si vols, acostat a la finestra, i mira el carrer, si tu vols la cortina dels bons aromes i moments pot enderrocar les pluges amargues dels estels.
Comentaris
-
La vida és bella[Ofensiu]CDR de relats | 06-04-2018
Benvolguda Clara,
Un relat oníric amb idees, sensacions i imatges molt interessants. I un pensament filosófic (la vida és bella, gaudim del moment, podem escollir com ens sentim...) força madur per algú tan jove.
No sé si passats tant anys encara tens activat l'avís de comentaris. De tota manera et vaig prometre un comentari i aquí està.
Com pots comprovar he creat un nou perfil. A relats he arribat a tenir-ne sis o set...em fascinava poder ser un autor diferent, escriure des de l'anonimat i des d'una identitat fictícia. Per exemple, vaig crear un nick femení i vaig escriure quatre o cinc relats eròtics...i ningú es va adonar que qui escrivia era un home. Fascinant!
Aquest nick de CDR de relats preten ser múltiple. Tots els que vulguin tindran la clau i podran penjar escrits, pensaments, opinions... Per començar penjaré una proposta . escriure un text amb el títol EL MEU 1 D'OCTUBRE. Com a mínim tinc un relataire dels antics (lisboa) que participarà.
Ja em diràs si estàs interessada en tenir la clau i participar.
Salutacions
Lluís -
Pare[Ofensiu]jacobè | 19-03-2006
Pare
digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.
Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.
Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.
Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.
Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè...
Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.
Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.
Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.
Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.
Pare
no, no tingueu por,
i digueu que no,
que jo us espero.
Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.
Bon dia nina! Ahir et vaig veure al fòrum i avui m'he aixecat pensant en tu. Un dia com avui (comercial però bonic per la causa), et voldria dedicar aquesta cançó per la gran estimació que sé que sents pel teu pare, com admiració per l'autor d'aquesta cançó. I per la fresca fidelitat al teu nom.
Encara que de vegades ens vulgui enganyar disfressant-se de lletjor...La vida és bella!
Un petó,
cançó
-
La vida es bella[Ofensiu]George Brown | 11-02-2006
ITACA,
feia força temps que no llegia cap relat teu, i ho trobava a faltar, en ells sempre es respira un aire alegre i de joventut, una vitalitat que et portarà molt lluny, allà on els teus somnis (i la teva musa) desitgin!
M'agrada com, de la manera més simple, barreges imatges de quotidianitat amb somnis i pensaments més enllà de la realitat, donant un nou significat a les paraules...
Si em permets, només voldria donar-te un petit consell, em deixes?... diria que pateixes de publicació compulsiva, escrius i publiques, jo et recomanaria que deixessis reposar els relats uns dies, i els rellegeixis, t'adonaries d'algunes petites errades fàcilment corregibles... però només és una opinió.
"La vida és bella", no ho dubtis mai!
una abraçada,
GB.
l´Autor

122 Relats
334 Comentaris
145903 Lectures
Valoració de l'autor: 9.65
Biografia:
Itaca, petita Itaca
que lliures els camins
amb la sensibilitat
a frec de pell.
Que et corprenen instants
i et solquen la teva ànima
ja que ets tota emoció
i la teva veu clama
ajut per a comprendre
el patiment i el dolor
que et deixen amb la solitud
en el camí.
Aprendràs a viure
i et desitjo des del blau
que aquesta sensibilitat
que portes amarada al cor
no la perdis per res
durant la teva caminada.
Que no et posis cuirasses
que acceptis el patiment
com a llisó
sense repartir cap culpa
i esbrinar des de tu
a on t'equivocares.
Un dia potser ens separarem
del lloc on ara
tenim espai comú:
Et quedarà el poema
que et guarirà els instants
on no comprenguis res,
et portarà al moment
i et recordarà fidelment
quan d'aquell en sortires.
Això és el que he pretès
transformar els mots
en un record
perquè els dies de maror
i de temporal
trobis recer a una illa
que has assumit de nom.
(Josep Bonnín segura) gràcies.
Últims relats de l'autor
- Tardes
- Agafa'm la mà
- Ells t'han condemnat
- Dibuixarem un camí de llibertat, nosaltres, les dones.
- Estirada sobre el món
- Amistat trencada
- A ella
- La vida es bella
- Histories d'amor
- Buscant el teu somriure
- A l'Asturiana més maca
- Tu envoltat pel món
- Avui les coses canviaran
- Tu escoltem però no em fagis cas
- Dues copes besant-se en la matinada