Sóc record del teu record

Però ara és la nit
i he quedat solitari
a la casa dels morts
que només jo recordo.

Torno a rondar per relats i tot i que no has publicat res molt recentment, he acabat per anar a llegir allò que m'havia perdut.
Ja saps que la teva poesia em sembla magnífica, molt sentida, farcida de mots encertats, musical... Res de nou, sobre això, aquest poema m'ha encantat.

He vist els relats que estan dedicant a la lilith, he rebuscat i m'he assabentat del que li va passar i que tu li tenies molta estima. Ho sento molt. Cercant cercant, he vist que, curiosament, jo vaig ser el primer que la va comentar, però poc desprès me'n vaig anar i no li vaig llegir res més.
Suposo que aquest poema és un de tants homenatges que li has fet.
M'ha agradat molt.

Una forta abraçada. M'ha agradat llegir-te de nou. Ens veiem.

Arbequina.

Un poema que es percep escrit des de la profunditat dels sentiments, des del record, des del més íntim, carregat d'imatges belles i inquietants.
Un gaudi, llegir-te.

Gràcies,

Antoni

em quedo amb els ulls dels teus dos amors
són la teva millor poesia
la que no té paraules i ens ho diu tot

a sorprendre, una vegada més. En aquesta ocasió m'has recordat Baudelaire, amb aquella poesia directa i cruel que el caracteritzava, i alhora tan magnífica i sensible... una poesia visceral, d'aquelles que només surten del més endins, i d'un dolor que s'intueix ben al principi.

Una abraçada

L'Olga ens va deixar esgarrapades de vida. Els seus escrits creixen a mesura que la recordem. RC li ha reservat un espai per sempre, etern.
Preciós poema. El dolor el traspassa de dalt a baix, d'esquerra a dreta. Però l'amor cap a l'Olga l'embolcalla com un llençol de fil ens protegeix de la lleu frescor de les nits d'estiu.

Un petonàs, gypsy.
manel

fa temps que escrius en aquesta web i que jo també fa temps que hi soc, no he tingut la opurtunitat de comentar-te cap poema. Haig de dir que el teu llenguatge és correcte, no comets faltes ni d'ortografia, ni semàntiques, ni gramaticals. La qual cosa és d'agraïr. Quan un llegeix un poema o relat, li agrada que estigui net i endreçat.

És com quan entres a casa d'algú, T'ho mires tot i cada detall és important. Doncs bé, he entrat a veure només aquesta darrere poesia i veig que no em decepciones. El 9,9 deu ser merescut i els 975 comentaris molt d'agraïr.

Un poema una mica dens de continguts per a aquetes temps de vacances estiuenques, on tot sembla "light"...
I no és un "tirar per cara", tot el contrari, doncs a mi m'encisen els poemes amb contingut i missatge, com aquest teu del que destacaria:
"Sóc el braç que et manca...
Sóc la sang i la ferida,
cicatriu i crosta,
escorça de tu,
arrel que em pertany
fins al deliri."
GENIAL!!!

Res més, que t'ho passes molt bé allà on estigues...
Una forta abraçada, molta salut i petons.
De: FRANCESC (UN VALENCIÀ QUE JA HA GAUDIT DE LES SEUES VACANCES D'ESTIU...)
Quina llàsima! Tot s'acaba...

m'has commogut. Són versos que surten de l'ànima i s'enlairen, tots sols, sabent on volen anar. I, de ben segur que hi arriben. Gràcies per compartir-lo amb tots nosaltres.
Una abraçada

un homenatge al record d'algú, ... amb una sensibilitat esquisida, ...

un gran homenatge, ... tots recordarem les pèrdues aquí el nostre món, ...

OhCapità.

Jo, que faig una poesia tan elemental i directa, tan poc imaginativa, em qued una mica parat davant obres com la teva. No sé què dir, perquè em fa la impressió de no estar a l'alçada de l'obra que coment. Una cosa sí que la tenc clara: aquest poema, com pràcticament tot el que escrius, m'ha agradat moltíssim.

d'un poema, l'anterior, i respecte del qual es percep una reflexió molt mes profunda ara, en aquests versos sensacionals. Almenys aquesta ha estat la meva impressió.

Els versos centrals fan venir un calfred a qui els llegeix: ets part de qui viu en tu mateixa, en els teus records. Són part de tu, i tu ets una part d'ells. He trobat encertadíssima, apart de commovedora, sòlida i sincera , aquesta reflexió.

És especialment remarcable la tercera estrofa:

"Sóc la sang i la ferida,
cicatriu i crosta,
escorça de tu,
arrel que em pertany
fins al deliri."

A l'estil de l'anterior, el final és més dolç però no fa desmerèixer, ni de bon tros, l'agudesa punxant dels versos precedents. Gràcies per compartir-los amb nosaltres!

I gràcies també (abans no t'ho havia dit) pels teus comentaris, sempre ben rebuts!

Bona i feliç arribada als 1.000 comentaris, que ja s'acosta!

V.

Sóc nova i m'he atrevit a fer els primers comentaris. Estic impressionada per la gran quantitat de poesies i relats que teniu publicats la majoria de vosaltres. He vingut a la teva pàgina perquè he vist que hi ha un requadre amb els més ben valorats, i tu hi surts, deu ser una gran satisfaciió això. La teva poesia m'ha agracat força, tot i que la trobo un pel dura...sóc bastant sentimentaloide jo, ho sento.
Salutacions