Soc en Pep

 Gaudeixo observant i descobrint què hi ha darrere el què veig.  A casa diuen que sóc estrany. De petit anava a una escola especial, però ara vaig a l’institut. Des de que tinc memòria que m’han dut a un psicòleg, que ja sembla de casa. Em fa l’efecte que em té com material d’estudi. 

Jo, em sento bé amb mi mateix, però els altres no estan satisfets de com soc. A veure, què hi ha de mal en que no m’agradi parlar, si em costa i m’entrebanco? Soc maldestre i més baixet que els altres. La mare diu que ja creixeré. Com soc miop, m’ho miro tot amb una fixació irritant per molts. Pitjor per ells, no coneixeran mai el Pep. Si soc en Pep, per què tothom s’entesta a dir-me Joan Carles?

Tenim una cotorra. La mare diu que menja molt. Jo sé què passa: Està enamorada! Quan  traiem la gàbia fora, comparteix les llavors amb una de feréstega.  Fa com jo, que comparteixo l’esmorzar amb l’indigent que s’asseu devora la reixa del pati. No ho diu però va ser un bon metge que es va trastocar en perdre la dona. M’he fixat que duu penjat al coll un vell fonendoscopi. 

“Si et torno a veure prop de la reixa, ho diré a direcció!” Vociferat la bidella. Si a direcció sabessin que és una bruixa...Prou es cuida, ella, d’amagar amb fulards les tres pigues negres que té al coll.

Des de la finestra de classe m’encanto mirant la posta..

“Joan Carles, expliqui’ns els cicles lunars.”  -ordena, el professor. 

Ah, sí, la lluna! Dama blanca enamorada del sol, que cada vint i vuit dies marxa dissimuladament del cel per estar amb el seu estimat i després torna a poc a poc a ocupar el seu lloc. És per això que va i bé.

“S’ho ha de pensar gaire estona més, o és que no sap la resposta?”

Però... Si li acabo d’explicar que...

No. No acabo d’explicar res. He tingut la boca tancada tota l’estona fent cara de babau com sempre.

“Vostè és un cas perdut. És obvi que no hi té res, a dins del cap!”

Tranquil Pep, li diu al Joan Carles.