"Sic transit gloria mundi"

Un relat de: Joan Colom
Tant l'amic Carles com jo, que entre altres dèries compartim l'interès per la Pintura, sabem que un subgènere de les natures mortes (gènere pictòric més conegut pel castellanisme bodegó), en voga sobretot a l'època del primer barroc i més concretament dins del corrent anomenat tenebrisme, corresponia a composicions en què apareixia un crani humà, simbolitzant la mort (sovint, també un rellotge de sorra recordant-nos l'inexorable transcurs del temps), en contrast amb un mostrari d'objectes associats simbòlicament al poder, la riquesa, la bellesa o la joventut, o bé representatius de les arts, les ciències o la tecnologia del moment. Molts quadres adscrits a aquesta temàtica duien per títol "Sic transit gloria mundi", "Vanitas vanitatum et omnia vanitas" o, simplement, "Vanitas". He adoptat el primer per al present relat, que pretén ser la continuació de la història d'aquella vella cassola, madalena proustiana que havia torbat l'equilibri precari de la ment de l'amic Carles, ja per si mateixa prou pertorbada. L'he trobat adient perquè les possessions amb què els humans ens envoltem, preuades fins a creure-les imprescindibles, perden el seu valor amb la mort, en un doble sentit: és obvi que per al difunt ja no en tenen cap, de valor, però m'atreveixo a opinar que tampoc per als demés, atès que a gairebé tothom li fa angúnia conservar aquestes pertinences, tret que siguin bens immobles, diners o efectes sumptuaris fàcilment convertibles en diners. És en això que el dol de l'amic Carles, a sis mesos de la mort de la Paca, s'aparta del patró habitual: en lloc de desfer-se de foteses que, a més, xoquen amb els principis minimalistes i gairebé ascètics que sempre havia sostingut sobre el que havia de ser el parament d'una llar, aquesta col·lecció de bagatel·les encara li mereix un respecte reverencial; és el fetitxisme funerari de què parlava en el relat de la vella cassola.

Veient-lo esclavitzat per la continua desfilada de pensaments intrusius, afavorida per la presència a casa (a les dues cases, per no citar la tercera, que té en hibernació) de trastos inútils que encara n'hi suscitaven més, alguna vegada li havia suggerit que tenia que alleugerir l'equipatge. Sense anar més lluny, l'últim cop que vam dinar plegats li vaig explicar una anècdota d'anys enrera, quan amb un cunyat establert a Chicago vam voler emular part de la peripècia de Jack Kerouac i Neal Cassady en 1947, anant en cotxe fins a San Francisco. Passant per la Reserva Índia Crow, la principal atracció de la qual és l'indret de Little Bighorn, famós per la batalla de 1876 en què una àmplia coalició d'indígenes va massacrar el Setè Regiment de Cavalleria USA comandat pel general Custer, crec que va ser en el museu i centre d'interpretació on ens van fer cinc cèntims dels costums d'aquest poble, que la pressió colonitzadora dels blancs i també de les tribus sioux i xeiene havia fet migrar cap a l'oest. Eren caçadors-recol·lectors nómades i la seva vida depenia del cavall i del bisó, però allò que em va cridar més l'atenció és que, quan havien d'aixecar el campament per desplaçar-se cap a un nou assentament temporal, més favorable, seleccionaven els estris estrictament indispensables (no coneixien la roda, i aquestes minses pertinences les transportaven sobre un baiard lligat al cavall, que per l'altre extrem arrossegava per terra) i la resta la cremaven. Tota una lliçó per a tots aquells als qui, sense arribar al punt en què estaria justificat parlar de síndrome de Diògenes o d'acumulació compulsiva, els resulta problemàtic desfer-se de coses ja mancades d'utilitat. Això és el que li volia fer entendre, però no hi va haver manera.

L'amic Carles, que serà boig però no tonto, fugia d'estudi assegurant que de sempre havia estat una persona poc casolana i que, tret que estigués malalt i amb febre al llit, quan per alguna circumstància s'havia de quedar a casa tot el dia acabava enfilant-se per les parets. Per tant, argumentava, l'exposició al rastre material deixat per la Paca tampoc no era permanent; i que, suposant que ho fos, encara no tenia clar si aquesta presència seria consoladora o alienant: és a dir, si l'ajudaria a sentir-se a casa seva o a trobar-s'hi incòmode com un estrany. També em cridava l'atenció sobre un petit detall que jo tinc tendència a oblidar: que tots dos havíem acabat els estudis d'Arquitectura, però, així com jo m'havia pogut guanyar la vida exercint la professió, ell no se n'havia sortit i va dedicar-se a altres activitats. I, com que sembla que això de fer d'arquitecte imprimeix caràcter, com el sacerdoci, jo pensava en tot moment com arquitecte però ell ja feia anys que havia abandonat aquest punt de vista. Tot plegat, per acabar declarant que ja li havia passat la fal·lera de dissenyar interiors o el que fos, i que no el compensaria gens recuperar l'espai apropiat per la Paca, esborrant-ne la influència i "fent-lo seu", perquè, si eliminava mobles i objectes dubtosament decoratius, estava segur que tampoc no faria res per reocupar el buit que haguessin deixat i potser el panorama encara resultaria menys acollidor. De la mateixa manera que s'havia despreocupat dels queixals que li havien anat arrencant (mentre pogués mastegar raonablement amb els que li quedaven...) i amb la deplorable visió de l'ull dret arran d'un accident vascular a la màcula (mentre seguís veient-hi bé amb l'esquerre...), donava a entendre que, per quatre dies que li restaven, no volia complicar-se la vida.

Un altre problema era com mantenir més o menys neta la col·lecció, evitant que la faramalla ornamental s'empolsegués massa o es cobrís de teranyines. A Barcelona ja el tenia mig resolt, però a València, amb tot de quadrets penjats per les parets, quantitat de fotografies i bibelots emplenant tauletes, prestatges i qualsevol superfície horitzontal, coixins per tot arreu i força calaixos farcits d'aquelles punyetetes que ja no cabien a fora, el tema seguia pendent: l'única senyora de confiança que hi havia anat algun cop a treure-li la pols (de passar l'aspirador per terra i de netejar vidres i sanitaris ja se n'encarregava l'amic Carles) l'havia advertit que no comptés més amb ella, perquè també anava acumulant xacres i el traumatòleg l'havia desaconsellat fins i tot esforçar-se massa netejant la seva pròpia llar. Pel que fa a les joies de la Paca no hi havia problema: la fornera Piluca, una bona amiga, ja l'havia ajudat a superar el tràngol de dividir-les en lots més o menys equivalents, i gairebé tots ja els havia fet a mans de les destinatàries. Diu que, quan pugui tornar a València (de moment segueix retingut a Barcelona per la picaresca dels metges de la mútua, que es consideren mal retribuïts i ho solucionen multiplicant les visites i intervencions, a costa del temps i la paciència dels pacients, valgui la redundància), haurà de demanar-li un altre cop el favor, aquesta vegada referit a la gran quantitat de bijuteria fina i de fantasia que, procedent dels amagatalls més inversemblants, ha anat amuntegant sobre el llit de la Paca, tapant-la amb un llençol. Després d'això, l'amic Carles pensa avisar la María José, germana de la Piluca que té una complexió semblant a la de la Paca, perquè passi per la casa i arreplegui totes les prendes de vestir que li vagin bé; afegeix que es limitarà a mostrar-li els armaris i caixes on buscar-les i a demanar-li que allò que no s'hagi d'endur ho torni al lloc on era, perquè ell fotrà el camp per no presenciar-ho.

Obviant la qüestió del manteniment i tornant al dubte hamletià de si deixar o no deixar les coses com les havia trobades, afirmava haver arribat, per exclusió, a una solució prou satisfactòria (de fet, una no-solució): confiava en anar-se acostumant a la presència d'aquests objectes, evitant el trasbals emocional que representaria per a ell haver de fer una tria dràstica i desfer-se'n de la resta; es a dir, confiava que, amb el temps, anirien perdent el seu poder d'evocació i podria conviure-hi amb una relativa indiferència. I acabava dient que, quan es morís, els qui es fessin càrrec dels pisos de Barcelona (els de la Fundació Arrels, que va preferir designar com hereva entre altres ONGs candidates, perquè ells, en comptes de malvendre-se'ls per obtenir recursos monetaris, els podrien reutilitzar, directament o amb petites reformes, com a residència temporal per a indigents en procés de reinserció social) i podrien fer aquesta selecció amb criteris d'utilitat molt més objectius.

Una altra cosa és com resoldrà el problema de no tenir ningú a qui poder-li passar la torxa o testimoni en la peculiar cursa de relleus amb què, ja des de petit, el seu avi i padrí Salvador li va anar barrinant el cap, fent-lo responsable de mantenir encesa la flama genealògica i traslladar a uns descendents que no ha arribat a tenir allò que ell considerava un valuós llegat: una biblioteca ben assortida i la memòria d'una nissaga documentada fins al gloriós avantpassat Carlos Favre d'Aunoy Macarty. Però d'això en faré un altre relat, al qual crec que li escaurà més el títol "Vanitas vanitatum et omnia vanitas".

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer