Set dimonis

«Dona. Adultera. Pecadora. Hauré de treure’t els dimonis de dins ―li va dir.― Hi estàs d’acord?» Ella se’l va mirar amb estupefacció. «Els dimonis dius?» «O és que t’estimes més morir lapidada?» Tenia tota la raó, no tenia gaires opcions, així que va fer cas a aquell xicot de mirada tendra, ple de bones intencions. El noi l’agafà pel braç i la retirà d’entre la gent que, esverats, bramaven i xiulaven. Atansà les mans al seu cos i cridà unes paraules. Es movia tranquil, però enèrgic mentre s’encomanava a Déu i a la seva misericòrdia. «Fuig d’aquí; en nom de Déu: un... Abandona aquest cos mortal: dos... Rendeix-te a Nostre Senyor: tres...» Va seguir amb el ritu durant una bona estona fins que a la fi proclamà: «Atenció ciutadans! Set dimonis havien posseït a aquesta dama. De set dimonis l’he alliberat!» i va acabar amb un sonat: «Dona! Jo en nom de Déu et perdono pels teus pecats!» Ella es va inspeccionar cada centímetre i va pensar que se sentia igual que abans, però es va estimar més no dir res, li importava poc si amb això la deixaven en pau. Si hagués estat un home, ningú hauria qüestionat a qui lliurava el seu afecte o amb qui embogia de plaer, però una dona... és clar, una dona era només una possessió, un habitant de segona, un ésser inferior... Colla de tanoques!
Un cop acabat el cerimonial es va tornar a mirar el xicot, era atractiu, més jove que ella.. «Em dic Maria Magdalena, gràcies per salvar-me d’aquestes bèsties» va dir fent-li ullets. «Jo soc en Jesús! Falta molt sentit comú encara, oi?» D’aquest primer encontre en va sorgir una intensa relació d’amistat ―i alguna cosa més― que va durar fins que la mort els va separar. O potser, més.