Set de tu

Sentia que li faltava l'aire. Aquell buit. Aquell no res. Aquell esperar amb ansietat. Aquella set terrible. Pensava que no podria resistir-ho i a cada dansar de l'aire, a cada cantar d'un merla o a cada pessigolleig d'aquells conills matiners que s'escapolien del soroll dels cotxes la feien vibrar i desitjar que hi hagués un miracle! Sí, estava dreta allà fora, mirant amunt però arrelada a terra sense fer ni una passa. No en sabia ni hagués gosat tampoc. L'esperança minvava. El got mig buit.

La llum anava minvant però encara hi havia una pinzellada de blau marí al cel. De sobte, es va obrir la porta i va entrar el crit de joia de l'herba alfals que obria la boca per assaborir aquelles gotes que els regalava aquell cel! Va sortir de casa corrents, amb el pijama posat, amb unes ganes terribles de mullar-se! Feia una eternitat que no plovia i aquells camps que tenia davant de la porta de casa començaven a patir. Ja feia dies que quan caminava a les tardes per aquells sembrats s'havia fixat que les arrels groguejaven de la set que tenien! I no eren catifes de colze precisament! Si no plovia aquelles herbes no creixerien i el pagès no en trauria gaire rendiment per alimentar el bestiar. Així que quan va sentir aquella màgica melodia que tocava a terra i va olorar la pluja que tant anhelava a l'obrir la porta, va eixamplar els llavis d'un cantó a l'altre. Per fi, la pluja!

Quan l'alfals va començar a sentir que la pluja la remullava i començava a regalimar-li cos avall tot fent-li pessigolles, va començar a riure. Es bellugava d'un cantó a l'altre sense parar. Quina bogeria! Sentia que poc a poc s'hidratava la gola i començava a respirar millor. Certament, aquella aigua caiguda del cel era l'aliment més preuat i en aquella nit de primavera, esdevenia una gran perla, un autèntic regal.