Cercador
Sense xarxa
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
-És clar que no pots, només tens catorze anys.
-Com que només? Tu mateixa m’has explicat un milió de vegades que als catorze anys ja treballaves.
-Treballava, si. Ajudava als meus pares en el negoci familiar, no m’anava a l’estranger amb una colla d’eixelebrats.
-No són eixelebrats, mama, són uns companys de l’insti.
-Molt bé, digues qui són i ja veuré.
-Tu no els coneixes.
-D’això em queixo.
-Només d’això? Et queixes de tot. Et queixes si surto de festa, et queixes si estic enganxada a l’ordinador. I, per suposat, prou que t’has queixat quan he suspès l’anglès. Resulta que quan vull posar remei i anar-me un mes a Londres amb els meus amics, el problema és que no els coneixes. Ja n’estic tipa!!
Ja l’heu sentida, emprenyada com una mona. Ara es passarà la tarda tancada a l’habitació, no voldrà sopar, i no em dirigirà la paraula en tota la setmana. Però no puc fer altra cosa, només té catorze anys.
Recordo el dia que es va perdre al centre comercial, com vaig patir fins que no la vaig trobar. Desitjava que es fes gran, ara voldria que tornés a ser petita.
Ella no veu perill en res, pensa que controla, creu que jo estic sempre equivocada, i en canvi ella, mai. Com la podria fer entendre que jo també he sigut adolescent? Que parlo per la pròpia experiència? Com és que no em pot entendre?
Teniu raó... Cada generació repeteix la història, aquesta vegada l’he pogut aturar, però arribarà el dia que es llençarà a la vida sense xarxa, tal com vaig fer jo quan tenia els seus anys, tard o d’hora ella farà el mateix. Val més que estigui preparada. L’únic que puc fer és ser-hi per quan em necessiti.
Estefania Guerra
-Com que només? Tu mateixa m’has explicat un milió de vegades que als catorze anys ja treballaves.
-Treballava, si. Ajudava als meus pares en el negoci familiar, no m’anava a l’estranger amb una colla d’eixelebrats.
-No són eixelebrats, mama, són uns companys de l’insti.
-Molt bé, digues qui són i ja veuré.
-Tu no els coneixes.
-D’això em queixo.
-Només d’això? Et queixes de tot. Et queixes si surto de festa, et queixes si estic enganxada a l’ordinador. I, per suposat, prou que t’has queixat quan he suspès l’anglès. Resulta que quan vull posar remei i anar-me un mes a Londres amb els meus amics, el problema és que no els coneixes. Ja n’estic tipa!!
Ja l’heu sentida, emprenyada com una mona. Ara es passarà la tarda tancada a l’habitació, no voldrà sopar, i no em dirigirà la paraula en tota la setmana. Però no puc fer altra cosa, només té catorze anys.
Recordo el dia que es va perdre al centre comercial, com vaig patir fins que no la vaig trobar. Desitjava que es fes gran, ara voldria que tornés a ser petita.
Ella no veu perill en res, pensa que controla, creu que jo estic sempre equivocada, i en canvi ella, mai. Com la podria fer entendre que jo també he sigut adolescent? Que parlo per la pròpia experiència? Com és que no em pot entendre?
Teniu raó... Cada generació repeteix la història, aquesta vegada l’he pogut aturar, però arribarà el dia que es llençarà a la vida sense xarxa, tal com vaig fer jo quan tenia els seus anys, tard o d’hora ella farà el mateix. Val més que estigui preparada. L’únic que puc fer és ser-hi per quan em necessiti.
Estefania Guerra
Comentaris
-
Molt ben...[Ofensiu]AVERROIS | 08-01-2015 | Valoració: 10
...explicat Estefania. Per molt que vulguis dirigir a un fill, l'única cosa que realment pots fer és intentar que et vegi com un company que té més experiencia que ell. Si ho pots aconseguir al menys t'explicarà les coses i tu, dintre de la teu límit, podràs intentar que al menys t'escolti, que ja és molt. I si cau, has d'estar allí per curar-li les ferides, no per renyar-lo.
Una abraçada. -
ben explicat[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 08-01-2015 | Valoració: 10
Un relat molt creible
-
Catorze[Ofensiu]Boris | 07-01-2015 | Valoració: 6
El millor que li pot passar és que es clavi una bona nata contra la vida. La feina dels pares és que la nata estigui sota control, però és inesquivable.
Valoració mitja: 8.67
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
298159 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!