Sense sentit

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
SENSE SENTIT

No portava gaire temps treballant com a conductora… M’havia inscrit a la campanya solidària adreçada a la població civil, perquè eren tants els joves que anaven a la guerra, que el govern va decidir que les estudiants, com jo, havíem de conduir els tramvies. Però jo només era una noia de setze anys sense experiència de cap tipus. Per això havia de fer un gran esforç per executar la meva feina, i no cometre cap error. Després d’un temps, quan travessava l’estació, vaig començar a reconèixer alguns rostres, com el d’aquella bonica dona i el seu fill maldestre que agafen el tramvia cada dia a les 8:15 del matí. La meva imaginació volava mentre somreia recreant com seria jo en uns anys... Després de casar-me, quan acabi la guerra, tindré un fill i anirem a l’escola agafats de la mà. Vaig parpellejar lentament mentre m’omplia els pulmons d’aire, a punt de badallar. La meva consciència es desconnectà tan sols unes mil·lèsimes de segon, i tornà sobtadament, en obrir els ulls amb un estrepitós flaix de llum. Què has fet, Teruko Fujii?! –em vaig preguntar–, quin terrible desastre has provocat?! Aquella llum blanca... i el foc als cables… He provocat un curtcircuit! –la meva veu tremolava-. He esquerdat el tramvia!, en un obrir... i tancar d’ulls! Un nus em començava a ennuegar. Tant bon punt sortí de la cabina, em vaig adonar que jo no havia estat. Una terrible calor ho assolava tot. –Pot ser una bomba a l’estació? Els ferits que aconseguien aixecar-se caminaven cap a mi, però jo intentava córrer ben lluny, buscant ajuda. Sortien cossos foscos de tot arreu, no només de l’estació. Caminaven, amb la pell penjant, en totes les direccions. Els de l’oest cap a l’est, els de l’est cap a l’oest; com esperits errants en un absolut i terrible silenci.
El sis d’agost de 1945 la terra es va convertir en un infern, i els meus somnis van ocupar el lloc que ara semblava el cel inabastable.


Pseudònim: Teruko

Comentaris

  • molt bo[Ofensiu]
    Atlantis | 15-05-2021

    Bon relat, des de la veu d'una jove explicant uns fets terribles. Ben escrit.

  • realitat[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 13-05-2021 | Valoració: 9

    És el que tenen les bombes. Ho davasten tot començant per l'ànima. Quina tragèdia. Encara ara la revivim.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: