Sense rumb

ei, Bones! Com anem? mira, aquest matí, navegant un xic per RC amb intenció de deixar-hi algun comentari més dels que deixo últimament; he recordat que feia temps que no em passava per teu raconet d'RC!! i quan he vist els teus cent relats he pensat que ostres! feia massa! jejeje

Sense rumb, què dir-te'n; una sensació que penso que tothom ha sentit alguna vegada. Que segurament alguns la retrobem més d'un cop, i mai la veiem desaparèixer del tot; que potser mai ens abandona completament, sempre és allà present, amagada rere una branca, però guaitant cada moviment i esperant la seva sortida en escena per a poder desorientar-nos...

Moments en que et sents dansar com una baldufa a punt de perdre la inèrcia, en que no trobes les forces per continuar avançant... en que dubtes de tot el que estàs fent i els motius de seguir caminant...

Però sort que, com a bruíxoles, sempre retrobem el nostre rumb i acabem somrient contents de poder seguir avançant per aquell camí que mica a mica anem creant i ens va formant.

Veig que has fet canvis en la teva bio! m'agrada, m'agrada: el solet és graciós i simpàtic! jejeje (També hi has destacat algunes paraules clau! jeje)

apalins noieta, ens seguim veient pels racons de les xarxes!

cuida't,
Gemm@

si et va sorgir d'una tirada, acostumen a ser bons versos, semblen fluir sols, sense esforç, com l'aigua d'un riu davallant cap al mar.
L'he trobat profund i amb una serenitat, que he anat trobant darrerament que t'he llegit.
Amb una maduresa que traspuen els teus mots.

Allà al fòrum ja el vaig trobar impactant i encara més sorprenent el fet que no sabessis si penjar-lo!.


Moltes gràcies, preciosa!.
ei, t'estimo molt. (La virtualitat no impedeix fer amics i estrènyer lligams, s'assembla molt a la màgia, oi?)

gypsy

altre cop m'has endinsat dins el teu relat, dins els teus mots parlant d'amor, tan sols parlant de vida...
m'ha encantat i perquè mentir, tens alguna cosa a les mans, mira bé segur que trobes un record, un somnriure, una mirada més que ahir... un petonet enorme de vidre!!

Crec que t'ho vaig dir ja en altra ocassió, tens ànima de poetessa.
"Intento retenir-lo entre els dits, però se’m escorre sense que res pugui fer-hi. Igual que la vida. La veig passar, la noto... però em defuig." Aquest fragment descriu perfectament la impotència en la que ens trobem davant de l'inexorable pas del temps, de la frustació de no poder tirar enrere, tindre una segona oportunitat.
M'ha agradat el ritme que has marcat en la narració, ajuda a transmetre aquesta sensació de melancolia.
Un bes de Rodamons.