Se'm repeteix el buit...

I després de pronunciar aquestes paraules tant desconcertants, igual o més que l'elecció del seu vestuari, se'm va llençar al meu butacó de pell girada. Literalment. El cap recolzat a la seva mà, el colze dolorosament clavat en el braç de la butaca i les cames penjant de l'altre braç. Amb els peus farcits d'escandaloses sabates color grana anava seguint el ritme de la melodia chill out que feia estona que havia deixat de sonar a la sala d'espera.

-I vostè és...? -vaig preguntar-li buscant urgentment a la meva agenda de pacients.
-Ah, no pateixi, no m'hi trobarà pas. He vingut així; pam! Just fa una estona, la meva veïna Enriqueta m'ha parlat de vostè. Per cert li envia calurosos records; diu que la seva teràpia sexual li va molt bé; ara té orgasmes cada dia.
-Jo...ehem... gràcies -vaig respondre falsament agraït i lleugerament incomodat.
-Bé, anem al gra, que tinc poc temps -va dir el personatge de jersei i pantaló a topos- Em dic Ferran, tinc 35 anys i m'he presentat aquí de manera totalment espontània, lliure, imprevisible. Doctor, tinc un greu problema... Tinc un greu problema de mesura. Sóc incapaç de comptar, de valorar, de mesurar, d'equilibrar. Mai sé trobar el punt just de les coses. O faig pa de pessic amb massa llevat fins que creix tant que és incòmodament mastegable, o bé no n'hi poso. La setmana passada únicament podia vestir-me amb peces de color groc; aquesta setmana només trobo peces a topos. El mes passat em comportava de manera passiva, amb un conformisme ridícul i poc sa, totalment acovardat i incapaç de decidir res. En canvi ara no puc pensar, ni planificar, ni dormir. Em sento excedit, sobrepassat, sobrealimentat, tip, vessat, sexualment esgotat, acalorat. Tant, que per dins em sento buit. I se'm repeteix de forma estrident, sorollosa. Se'm repeteix el buit...
-Amic meu, vostè té un problema... Desconeix totalment el què és la “temprança”. Una paraula bonica, desaccentuada, vital. Assegui's i tanqui els ulls. Ara li ho explicaré...