Rodamon

Un relat de: deòmises

S'obren camins als peus del vagareig,
Espurnes d'hàlit per a respirar
L'ofec més fèrtil de tot el que veig
Deixat enmig de l'oblit del demà.

I l'abandó conviu amb el passeig
Clar de l'ànima morta, que és germà
De la tempesta muda en degoteig
Constant, mentre sóc humil cos mundà.

S'obren camins entre l'embriaguesa
De convertir la vida en apatia,
La soledat en caliu d'incertesa.

I el sofriment és el foc que incendia
La sang i els mots, el llaste etern que pesa
Endins del cor i el corromp dia a dia.

Comentaris

  • Narinant narinant narinant[Ofensiu]
    llamp! | 28-02-2009 | Valoració: 10

    Deia el Met de ca'l Ribes.

  • No he fet els deures[Ofensiu]
    Epicuri | 18-03-2008

    Encara no m'he posat amb el el segon sonet, el que t'envejo quan llegeixo els teus" sonar"

    Serà el cos de rodamón que em ronda?
    pres del deure maltractat
    em resiszteixo a tot esforç

    El crit que penges sobre la teva biografía...
    el van robar per diners o per desesperació?
    o va ser potser un impuls d'anima presa dins d'un maleït cos?


    S'obren camins entre l'embriaguesa
    De convertir la vida en apatia,

    I l'abandó conviu amb el passeig.

    Aconsseguiré aprofitar-me d'aquests teus meus mots d'un sonet robats?

    vendrel's pot ser no pero aprofitats ja ho son
    mercès.

  • Com sempre ens sorprens[Ofensiu]
    Bruixot | 15-03-2008

    oh gran mestre dels sonets. amb un de decasil·làb, amb el ritme ben quadrat, i una rima ben trobada.

    Potser, i es fa difícil de dir després de tants poemes (i tants com no he llegit!), estaria bé que deixeissis una mica el to una mica massa categòric que tenen. Es per dir alguna cosa...

    Diguem que tenim tendència a voler tancar massa el missatge, a dir grans coses, i, sobretot, a utilitzar paraules que tenen massa pes.

    Reivindico, potser, les pobretes paraules que no surten mai als poemes. Potser elles saben dir més que els "eterns", "cors", "focs", "cels", etc...

    En el benentés que no es pas una crítica al poema, que és bo, molt bo. És més un repte que res. Que, evidentment, no n'has de fer cap cas!

    Salut i força!

    Xavier

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

305947 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978