Ricky, el lletraferit

Ricky, el lletraferit

Al sortir de tornar un parell de llibres a la biblioteca, em vaig topar amb el Pau, un company de la Universitat que feia anys que no ens havíem vist. Tots dos portàvem mascareta, però els seus ulls eren inconfusibles. Sempre havien sigut la seva senyal d’identitat. Ei, Pau!
Hola Ricky! Si, i també malgrat la mascareta, em va reconèixer A la meva proposta de si tenia temps de fer una cervesa, vaig notar una certa reticència. El Pau mai havia sigut de xerrar gaire i quan ja estava a punt de deixar-ho córrer, em va sobtar que agafés la iniciativa per suggerir-me fer una trobada a casa seva. La Marisa estarà encantada de veure’t. I coneixeràs a les nenes, una es clavada a la seva mare, xerra com et pots imaginar pels quatre cantons i a la petita li has de treure les paraules amb pinces... Vine amb...se que et vares casar oi? Si, amb la Lisabeth, però aquests dies esta molt atrafegada fent guàrdies a l’hospital, dubto que pugui venir. Aquest dissabte a mitja tarda, et va bé? Després de anotar-nos els contactes, ens varem acomiadar i el vaig veure allunyar-se perdent-se entre la gent.

Quan estudiàvem Historia de l’Art, el Pau que era d’un poblet molt a prop de Gimenells, vivia en un pis d’estudiants on el caos era absolut. Fins i tot jo, que no em considero una persona ordenada, em sentia incòmode al mig d’un batibull en que res estava al seu lloc.
El dissabte quan hi vaig arribar, no em va sorprendre que el pis amb un punt minimalista e informal, tingués el toc personal de la Marisa. Un pis acollidor i confortable que feia sentir-te bé.
Quin parell, ens va dir la Marisa quan vàrem començar a xerrar..., hagués pogut telefonar a la René i així estaríem empatats...
Per cert, la René, que en sabeu d’ella, vaig preguntar?
Ara esta bé, va dir la Marisa, però va passar uns anys amb una depressió molt forta. No se si ho sabies, el pare de la René va morir en estranyes circumstàncies quan ella i el seu germà eren molt petits. No va ser fins molts anys més tard , la René ja havia acabat la Uni, que es va descobrir un drama familiar en que la seva mare hi estava implicada. La René mai m’ho ha acabat d’explicar del tot. A partir però de aquell fet, la René que havia estat sempre molt unida a la seva mare, va decidir esborrar-la de la seva vida. Uns anys més tard, i quan ja semblava que estava sortint de la depressió, el seu germà la va anar a veure per saber si volia que la mare, que estava en coma, continues connectada a les maquines que li permetien seguir en vida. Joan,em pensava que ho sabies, per mi la mamá és morta.

Hi va haver un silenci. La historia de la René ens havia trasbalsat. Jo la recordava com una noia desimbolta que durant un parell d’anys havia sigut la delegada de classe. Sempre havia sigut molt amiga de la Marisa.
Per destensar l’ambient ,vaig preguntar al Pau si encara existia al seu poble el carreró en que un home amb una capa negra tenia atemorida a la gent. Era de les poques coses que recordo sentir-li explicar de la seva vida familiar. Em va assenyalar somrient a la Maria i a la Laia que estaven jugant distretes. És veu que quan anaven a veure als avis, a aquests no els hi agradava que les nenes els preguntessin res relatiu a aquest tema. Àvia, coneixies a la Sra Anneta? Se la va endur l’home de la capa negre? El dia que la Laia ho va preguntar, els avis varen fer un apart al seu fill per dir-li que vivien en un poble molt normal i tranquil i que deixés d’explicar histories de por a les nenes.
Una vegada hi vaig voler anar sol de nit...va començar a dir en to de broma el Pau... I que va passar pare?, les nenes havien deixat de jugar i se’l miraven amb uns ulls com taronges. Si home, ara us ho diré, perquè després ho aneu explicant als avis...I posant-se un índex a la boca, va donar el tema per tancat.

I a tu Ricky, com et van les classes? Sabien que era professor d’Art al Institut Celaya. Vàrem parlar una estona de les nostres feines. La Marisa i el Pau treballaven al departament de Cultura de la Generalitat. Semblava que tots dos n’estaven prou satisfets.
Vaig preguntar al Pau si recordava que a la Universitat jo era conegut com Ricky,
el lletraferit. I tant que ho recordava. La Marisa també va assentir amb el cap.
Les llibreries son les meves botigues de referència els vaig dir. Hi vaig sovint per descobrir les últimes novetats, els premis recents i com no, per sentir aquella olor de paper tant especial, que tenen els llibres nous de trinca.
Quan vaig a una biblioteca com la que em vares veure sortir l'altre dia, em vaig posar seriós, hi entro amb el respecte que inspiren els llocs de culte. El silenci hi ajuda. M’agrada tocar els llibres que altres lectors han llegit i que d’alguna manera hi han deixat la seva empremta. Vaig fer una pausa i vaig mirar a les nenes, sabeu què Laia i Maria? quan vaig a una biblioteca, m’ agrada donar un cop d’ull a la secció vostre. Miro els contes un punt rebregats i m’imagino per totes les mans que deuen haver passat. Les dues nenes em varen mirar amb el posat feliç de qui se sent protagonista d’una historia de grans.
Va ser una tarda de retrobament en que els records anaven fluint un darrera l’altre...vaig mirar el rellotge, que de pressa havia passat l’estona....Quan em vaig aixecar per acomiadar-me, vàrem posar data per anar a sopar plegats. Ells li comentarien a la René.
Confiem que pugui venir la Lisabeth, varen dir. Si, ella estarà encantada de conèixeus...