Retrobada

Agafa el got de plàstic amb unes mans petites, les ungles despintades, i es gira cap a la pista. L’esquena recolzada a la barra li aporta una confiança que augmenta a mesura que va fent glops. Torça els llavis cap a baix, amb un gest quasi imperceptible d’angúnia, i torna a tenir les mans lliures. No sembla que es vulgui moure d’allà. Els peus segueixen el ritme de la música distorsionada pels crits de la gent, però els ulls li delaten l’absència. Ni tan sols els homes que se li insinuen la fan reaccionar. Mentre baixo les escales, se sent una cançó inevitable de ballar a certes hores de la nit i, com m’ho imaginava, no queda ningú al seu costat. «Te’n recordes de mi? Em deus una cervesa», li dic. No em mira, però contesta: «tenia l’esperança de no trobar-te una altra vegada». La seva indiferència em fa mal. Faig un pas enrere, vacil·lo mentre miro l’escenari, però torno a insistir. «Me la deus. Això, i una estona a soles». Gira tot el cos cap a mi, s’acosta fins a tenir-me a un pam i em xiuxiueja a l’oïda que sortim d’una vegada. «No saps que trobes a faltar l’aire de Barcelona fins que entres en un d’aquests locals», penso. Quan la torno a mirar, ja s’ha encès un cigarret. «De fet, no em deus una cervesa, sinó sis, i la casa sencera!». Li treu importància fent una ganyota de fàstic. Feia tot just tres mesos que m’havia semblat seduir-la, i van ser unes setmanes espectaculars, però al final no va sortir tan bé com esperava. La buscava des que em va saquejar el pis i l’he acabada trobant. «Tu digues el que vulguis, bonic, però ja et pots oblidar de recuperar res. Podries haver invertit el temps perdut en trobar una noieta que et satisfés. O és que et vas quedar penjat de mi?». El seu somriure burleta em descol·loca. «Ja en tinc prou, no suporto més aquest joc de nens», remugo, i la retinc amb força. «La denúncia que et caurà per tractar així una banquera serà grossa, maco. Ja et vaig avisar que demanant aquell préstec acabaries sota un pont».

Santos