Rellotge biològic

El Rafel era una persona que gaudia de les petites rutines. Cada dia, després de dinar, es prenia una migdiada de mitja hora que el rejovenia com un encant. No es posava mai despertador, confiat que la seva rutina li proporcionava un rellotge biològic inigualable. Però aquell dia de juliol, el sol entrava per la finestra amb una calidesa especial i el Rafel, després de col·locar-se còmodament al sofà, es va deixar endur per un son profund.
Quan es va despertar, es va estirar i va mirar el rellotge de paret: mitja hora clavada, va pensar amb orgull. Es va dirigir a la cuina a buscar un got d’aigua fresc. En obrir la nevera, va notar alguna cosa estranya: el menjar estava extremadament malmès, com si hagués passat més temps del que ell creia. Va tancar la porta de la nevera amb cura, intentant negar el que veia. No podia ser.
—Què coi...? —va murmurar, confós, mirant al seu entorn.
Sort es va adonar que la nevera no funcionava, i de fet, cap electrodomèstic ni llum del pis. Però mitja hora no és suficient per malmetre el menjar. Un virus, potser? Amb el cor accelerat, va sortir al carrer. Tot semblava normal i corrent, cap rastre de pandèmia. Però la quietud que sentia abans de dormir s'havia convertit en una estranya sensació d'irrealitat. En veure els veïns amb els quals es trobava habitualment, notà alguna cosa diferent en ells: arrugues noves, cabells més grisos. Semblaven més vells, més cansats. Els nens del barri també havien crescut sorprenentment, com si el temps els hagués accelerat.
Però el primer era el primer. Car el Rafel, si no es prenia el seu cafè al despertar-se, es notava contínuament cansat. Amb passos vacil·lants, es va dirigir al bar habitual. En obrir la porta, en Quim, el cambrer, el va mirar amb una barreja d'incredulitat i alegria.
—Recoi! On t'has ficat? Pensàvem que havies marxat del poble!
El Rafel només va poder respondre amb un somriure tímid.
—Un despertar dur, eh. Vinga va, seu, et prepararé un cafè ben fort —digué en Quim, rient.
El Rafel es va asseure al seu lloc de sempre, i va observar l'entorn amb deteniment. El bar havia canviat, hi havia cares noves i algunes taules noves també. Va allargar el braç per agafar el diari. En obrir-lo, va sentir un nus a l'estómac. La data no podia ser certa. Era juliol, certament, però del 2025. Havia dormit més temps del que mai hauria pogut imaginar. Internament, maleïa la mala passada que li havia jugat el rellotge biològic.
No va gosar mirar les notificacions del mòbil. Va agafar un bolígraf, i va començar a llistar al diari, per ordre de prioritat, totes les coses que s’havia perdut i els problemes que li portaria: feina, família, amics... Va fer aquesta tasca amb un rigor i rapidesa, com si no fos aliè a aquesta situació.
—Aquí tens —digué en Quim, deixant la tassa de cafè—, has d’afegir “impostos” a la teva llista, que ja ha passat el juny.
—Crec que he fet una migdiada una mica més llarga de l'habitual —va respondre en Rafel amb la cara roja de vergonya, afegint “hisenda” a la part alta de la llista—, ara necessito organitzar-me el temps perdut.
Mentre el sabor del cafè amarg li despertava els sentits, el Rafel pensava de nou en la situació. Es negava a creure el que havia passat: una migdiada d’un any sencer —i trenta minuts. Això no pot ser. No pas una segona vegada. Potser va sent hora que em posi un despertador, va concloure. Malgrat tot, el món havia continuat girant sense ell. Però el veritable misteri estava només a punt de començar, car aquest cop descobriria que els canvis al poble eren molt més profunds i inquietants del que mai hauria pogut imaginar. Però això, ja és una altre història.