REFLEXIONS

En la penombra del bany, la penombra de la dutxa encara flotava com una boira discreta. Ell, assegut al vàter, sentia el cos alleugerir-se mentre la ment divagava entre les rajoles de ceràmica vidriada. Era un ritual diari: el silenci, la soledat, el “clic” sec del telèfon mòbil desconnectat. Però avui, com si el cervell busqués una ironia oculta, la imatge fastigosa de Donald Trump va irrompre amb la subtilesa d’un tweet a les tres de la matinada.

“Impresentable”. La paraula va rebotar a la seva ment com una pedra en un pou. Trump, amb el seu pentinat de vent salí, les mentides escampades barroerament com confeti, aquells ulls estrets com si anés col·locat que semblaven mesurar el món en dòlars. Recordava les notícies: insults a cadena fixa, policies empenyent multituds per una foto amb la Bíblia, el caos d’aquell 6 de gener... Una acumulació de fets que ara, en l’acte més íntim i fràgil de l’ésser humà, li semblaven encara més grotescos.

“Què em passa, pensant en un titella daurat mentre faig caca?”, Riu sense soroll, però la pregunta roman. Potser era la paradoxa del moment: alliberar-se de les toxines físiques mentre la memòria cívica intentava expulsar les metafòriques. Trump, el símbol d’un món que glorifica l’escàndol, la mentida descarada, la “perfomance” eterna. Un home que converteix cada discurs en un reality show, i cada crisi, en una oportunitat per a un “hashtag”.

Ell va mirar el rotllo de paper higiènic, blanc i innocent, i va imaginar-lo com una metàfora maldestra: La premsa intentant netejar les accions d’un home que es regia per l’espectacle. Però el paper s’acabava, i el rotllo buit girava sense substància. Al final, només quedava la palanca de la cisterna, Va prémer-la amb un cert desfici, com si, en el terreny simbòlic més absurd, allò que baixava per les canonades fos també (una mica de) l’odi acumulat.

En sortir del bany, el món continuava igual: el telèfon vibrava amb alertes de notícies, i alguna cosa sobre Trump tornava a ser tendència. Però en ell, almenys per uns minuts, va sentir-se més lleuger. No per allò que havia deixat anar al vàter, sinó per haver reconegut, en la vulnerabilitat d’un instant ridícul, que fins i tot les figures més monstruoses poden reduir-se a una reflexió efímera.

I, en el fons, va preguntar-se si alguna vegada la història faria el mateix: estirar la cadena!...



2025