Cercador


Llista categories

Records.

Un relat de: Joan Colom
A la part alta del vessant sud de Montjuïc començava a refrescar. Mentre els dos homes treballaven, vaig recordar aquella conversa que havia mantingut amb l'avi temps enrere, quan tornàvem de Valls.

Els calçots encara no s'havien popularitzat fins al punt de trobar-ne arreu de Catalunya, com ara. Ell els volia tastar i se n'havia fet un fart. Jo, que conduïa de tornada a casa, havia estat més prudent, sobretot amb el porró. El tec li havia desnuat la llengua i em parlava de quan era un preadolescent:

—No sé si ara em passaria el mateix, però recordo que quan era nano trobava més interessant el que deia la gent gran que les poca-soltades dels meus companys. I no sols perquè quan parlaven del moment tocaven temes que jo desconeixia o aprofundien més en els coneguts, sinó perquè explicaven coses del temps de la guerra o d'abans de la guerra i, no sé ben bé per què, em feia l'efecte que quan tenien la meva edat en sabien més que nosaltres ara. En definitiva que, com que havien viscut molt, en sabien molt i gairebé mai s'equivocaven.

—De debò tenies tan idealitzat el món dels adults?

—Doncs sí, i el més fotut és la conclusió que en treia, de tot plegat: que quan em fes gran ho tindria tot molt clar i ja no dubtaria de res.

—I què? Realment les coses han succeït com esperaves?

—Pots comptar! Com era previsible, vaig anar descobrint que les eternes preguntes sobre moltes coses, el qui, què, com, on, quan i per què, quedaven sense resposta. I que l'únic que aportaven els anys era perdre esperit crític, sentir cada cop menys curiositat i saber conviure amb aquestes incògnites. Però ens estem posant molt filosòfics, no creus?

—Serà la salsa romesco... o potser l'allioli. Però no creguis que m'has de donar conversa per mantenir-me despert, que jo estic perfectament. Si et ve de gust fer una becaineta, iaio, endavant, que gairebé queda una hora de camí.

Encara va seguir una estona, explicant-me per enèsima vegada com havia conegut l'àvia quan feia el soldat a Lleida, però finalment em va prendre la paraula, va inclinar el respatller i tancà els ulls.

Ara els havia tancat per sempre... Mentre un acabava de tapiar el nínxol, l'altre s'enduia els taulons a què havia quedat reduït el fèretre desallotjat i les restes de l'àvia, morta dotze anys abans.

Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCXCIX (tema: LA VELLESA BEN PORTADA) i consta de 400 paraules, segons el comptador de Microsoft Word.

Comentaris

Afegir comentari
  • Moltes gràcies[Ofensiu]
    Montserrat Agulló Batlle | 18-03-2025

    T'agraeixo molt Joan que estiguis al cas d'avisarme no sols de que hagi guanyat el Repte, sinó també que he escrit 800 malament .
    Soc bastant 'novata' i inexperta de com funcionen les coses en el Forum, tot i que posar malament la numeració,és bastant inexcusable.
    Hauré de veure com ho puc fer per corregi-ho.
    El Repte 800 ! Ser.ne ara conscient, encara em fa més il.lusió.
    Em sap greu la mala maror que han suscitat alguns dels comentaris del últim repte.
    Confio que torni la bonhomia que sempre ha envoltat al Repte. Per part meva faré tot el possible perquè així sigui.
    Salutacions, Momtserrat Agulló

  • Curiositat[Ofensiu]
    SrGarcia | 18-03-2025

    Una peça sòlida, una combinació de naturalitat i profunditat.
    Un bon equilibri entre la lleugeresa del començament i la gravetat del final.
    El narrador queda una mica tapat per les coses que explica; està molt bé, és un simple observador i transmissor dels fets, no un personatge rellevant.
    Interesants les reflexions de l'avi sobre el punt de vista juvenil i adult. És ben cert això de la pèrdua de la curiositat.

  • ARA[Ofensiu]
    Montserrat Agulló Batlle | 17-03-2025


    Una paraula ben mirada tant senzilla 'ARA' i que entronca d'una manera magistral uns fets passats del protagonista amb els actuals.
    Un relat ben trenat i emotiu entre avi i net. Records ben presents en l'enterrament del avi. Felicitacions!

  • Misteris...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 17-03-2025

    no resolts, malgrat el pas dels anys, però una bona calçotada, pot alegrar el dia sense fer-nos cap pregunta incòmoda. La vellesa té el seu valor, és una etapa que no tothom hi pot arribar.

    Rosa.

  • Dotze anys?[Ofensiu]
    llpages | 17-03-2025

    L'àvia deuria estar més sencera que el difunt, que dotze anys no són res per descomposar un cadàver, ho dic bé? Visions esgarrifoses a banda, que preferiria no veure l'enretirament dels taulons durant l'enterrament, m'ha agradat el diàleg i la posada en escena. I la conclusió també: quan ens fem grans, el que ens semblava misteriós de joves segueix essent-ho en envellir, coses de la vida.

l´Autor

Joan Colom

495 Relats

1243 Comentaris

271653 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Afegir a preferits
Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >